Sense ànima

Davant un projecte sobre Margaret Thatcher és lògic que ens preguntem abans de veure la pel·lícula sobre quin punt de vista es pot adoptar per mostrar la candidata. Si el que s'imposa és el punt de vista conservador fàcilment es pot caure en una hagiografia sense cap mena d'interès, però si s'imposa un punt de vista progressista i s'intenta fer una biografia de Thatcher a la contra, el resultat és una pel·lícula impossible que pot ser fàcilment qualificada de pamflet.

Davant aquesta disjuntiva, semblaria lògic que s'imposés una tercera via que servís per reconèixer des de la distància la personalitat de Thatcher i que observés el passat recent com una història per revisar críticament. La dama de hierro sembla que busca aquest terme mig i se situa dins un seguit de pel·lícules –entre les quals també hi ha La conquête, de Xavier Durringer, sobre Nicolas Sarkozy– que, en un temps de descrèdit dels polítics, pretenen humanitzar-los mostrant-los en la privacitat.

En adoptar aquesta tercera via, Phyllida Lloyd –coneguda sobretot pels seus èxits teatrals, entre els quals el musical Mamma mia! que ella mateixa duria al cinema– converteix La dama de hierro en una pel·lícula de fantasmes.

Thatcher viu sola. La seva demència la porta a conversar amb el seu marit mort de càncer –Dennis Thatcher– i a recordar els grans moments de la seva vida. La fórmula funciona per lluir l'actuació de Meryl Streep, que s'enfronta al repte de voler ser una dama de ferro que se sent derrotada per la vida, mentre representa al mateix temps la figura de la dona política que va travessar la dècada dels vuitanta. Hi ha, però, un excés de reiteració de les picabaralles conjugals entre un home murri i la seva esposa. El retrat no té matisos i la idea de posar les figures públiques en barnús es queda en l'àmbit de l'anècdota fins al punt de fer que la reiteració acabi esgotant.

A l'altra banda hi ha la biografia d'èxit d'una noia que treballava a la botiga dels seus pares i que va convertir-se en la primera dona primer ministre de la Gran Bretanya. El retrat biogràfic conviu amb el retrat polític i és aquí on sorgeixen les febleses. El discurs de la pel·lícula no fa res més que donar voltes entorn de la idea de la coherència de Thatcher sense qüestionar-se què passava a l'altra costat: què passava amb els miners que es manifestaven, amb els soldats morts inútilment a les Malvines o amb els presoners morts en vaga de fam com a resultat de la intolerància que va envoltar la seva política de la fermesa.

Després d'avorrir-nos durant dues hores, La dama de hierro acaba provocant la sensació que en un món en què han ressorgit els colors més conservadors, el cinema també està disposat a santificar el neoliberalisme més ferotge i la política feta amb fermesa però sense ànima.