La muntanya de plom

Tots tenim al cap aquells nois enfilats al Mur. Aquell Mur grafitejat de coloraines. Símbol d'opressió que la història demanava tirar a terra. Els nois portaven martells i colpejaven el ciment amb ràbia i esperança. Però eren martells? Jo creia que sí. Ara no ho tinc tan clar. Pixelem la imatge. Aquells joves, tots fans de Gazebo i els Thompson Twins, portaven llibres a les mans. De Günter Grass, de Thomas Mann, del vell Kant. Si haguessin esperat un grapat d'anys podrien haver fet servir La Torre, de Uwe Tellkamp (Dresden, 1968). Si ho haguessin fet, el Mur no els hauria durat ni tres minuts.

La Torre va ser Llibre de l'Any 2008 segons els crítics germànics. Obra mestra. Essencial. De genolls tota la Saxònia i la Mediterrània. Les crítiques elogioses van saludar La Torre com l'esperada novel·la alemanya post-reunificació. Exportada i traduïda al nostre país, un empara la sospita que moltes crítiques s'han fet d'oïdes. És lògic, són gairebé mil pàgines, dos mesos de la teva vida! Preguem perquè el primer que la va llegir i va fer la ressenya elogiosa l'encertés, perquè els altres, temo, van agafar l'autobús quan se n'anava. I si ell l'encerta, jo m'equivoco. I sóc un dropo, que també pot ser. Un miler de crítics alemanys i anglesos no poden estar equivocats.

Uwe Tellkamp va abordar aquest llibre com una missió prometeica. Ambiciós i ple d'energies aixecà la novel·la que tothom esperava. Aquella que fes comprensible el somni ple de monstres dels cosins comunistes. Un nínxol des del qual poder resseguir el nou esdevenir d'un poble trencat de manera traumàtica el 1948. Tellkamp té en ment La muntanya màgica, és clar, i assumeix que la seva narració ha de ser un informe exhaustiu, detallat, respostes crionitzades sobre l'RDA. Què era? Com funcionava? Com trobaven els seus espaïs de llibertat i dignitat els seus ciutadans? Les seves contradiccions (també) alemanyes? Tellkamp afronta l'empresa com un heroi wagnerià (perdó). Sol, sense tisores ni rellotge. Retrata el període que va des del 1982 fins al 1989 amb tres personatges principals. Tots membres d'una família aristocràtica de Dresden, d'un barri ric que es diu la Torre.

L'esforç és titànic. El nivell d'escriptura, alt. El de lectura i complicitats, a vegades expressament críptic. Un element d'estudi i informació valuosíssim sobre una societat des de tots els vessants possibles (familiar, intel·lectual, militar, juvenil...). Feina de documentació, voluntat de ser versemblant. L'intent de ficar-nos a la capsa de sabates RDA, elogiable. I és que si quan s'apagui el sol algú vol crear l'RDA en una altra galàxia, Tellkamp és el seu home.

Però des de la meva falsa humilitat, res d'això no és prou si parlem d'enllestir un llibre digerible. El Capità Ahab té tema, documentació, projecte, la glòria, ronyons i mil pàgines. I no és que no hi hagi balena blanca/Mur: és que no sortim del port! Això no és una tesi sinó una novel·la. I una novel·la necessita lectors, no víctimes. I el contracte masoquista entre autor i comprador del llibre té uns mínims. Tellkamp escriu per fer història. Per arribar primer. I s'oblida de nosaltres, els lectors.

L'escriptura és densa. Però d'una densitat obtinguda per la falta de claredat en el plantejament, massa personatges secundaris innecessaris, descripcions a ritme de Valium d'absolutament tot (llocs, persones, utensilis, llibres...). I no és només que la narració no ho necessiti sinó que perjudica els bons moments literaris que el llibre té (és clar que els té, i molts). No és millor escriptor qui afusella set adjectius. Ho és qui posa el correcte o, si vols, set però que no et treguin a empentes de la trama. Un escriptor massa intervencionista, tot sigui dit. En fi, l'èpica no es fa a base d'un KO per inhalació de plom, Maese Uwe. Si hagués ajustat la lent, triat millors mapes i escales i retallat allò que no és essencial o que molesta la lectura, tindríem una obra que el temps diria si magna o no, però assumible per un lector masoca però disciplinat, agraït i germanòfil.