Mesura i excés

La bona entesa entre el pianista Manel Camp i el saxofonista Llibert Fortuny, brillants exponents de dues generacions del jazz català, els ha engrescat en una nova aventura en què la seva aplicació del llenguatge de la improvisació ha recaigut sobre alguns dels títols més recognoscible del cançoner popular. Batejada amb el nom de Populina, la proposta va tenir a l'Auditori un resultat desigual. El primer tram, amb peces com El testament d'Amèlia i Muntanyes del Canigó, va estar marcat per una contenció que difícilment permetia a les adaptacions assolir una vida pròpia que les distingís de les originals. Clar que l'excel·lència com a instrumentistes del duet ofereix totes les garanties per a delectar-se des de la vessant estètica i el caliu íntim i acústic que suggereix la formació, però a aquestes alçades el grau d'exigència reclamava una sorpresa més enllà de la correcció i la pulcritud en les formes. La sorpresa va arribar, tot i que enlloc d'activar l'entusiasme va alimentar un cert desconcert. Va ser quan Llibert es va despenjar el tenor i va posar en marxa una andròmina dels 80 anomenada Midi i màxim exponencial del so sintetitzat. De la contenció es va passar a l'excés en un tres i no res. Enmig del desgavell de notes i l'allau de frasejos s'intuïen L'Empordà i cançons de rock català. Camp va deixar d'acaronar el piano per iniciar una cursa damunt les tecles i la serenor va deixar pas a una tempesta que va agrair un final on tot va tornar a lloc.