Les dents del flabiol

Tots coneixem històries de persones fetes a si mateixes. Són protagonistes d'històries de constància, de perseverança i de fe insubornable en allò en què es creu, però, sobretot, són històries protagonitzades per l'enamorament en aquella causa, i per la convicció de poder-hi aportar tot el que és imaginable per fer lluir tot el seu potencial, perquè pugui oferir tot el que sigui possible.

Jordi León va néixer en la música en un moment en què el flabiol tenia una dimensió força reduïda. La presència de l'instrument en el folklore més popular era i és incontestable, però la cobla, la formació més simfònica i de component musicalment més clàssic de què formava part, no li atorgava un paper gaire preponderant. De fet, fins a la seva irrupció, cap formació històrica s'havia distingit precisament pels seus flabiolaires, potser a excepció de només una, la Principal del Llobregat, el solista de la qual, en Josep Vià, és un dels fonaments de l'inici del camí de León, juntament amb Narcís Paulís i Manuel Oltra. Des d'aleshores, els referents musicals de León s'han diversificat, però el leit motiv de la seva activitat s'ha basat en el flabiol per acabar-lo dotant d'una base pedagògica, estilística i acadèmica amb la qual l'instrument ha estat capaç d'ensenyar totes les seves dents.

El llegat de León és, ja ara, una etapa de la història de la música catalana de què donen testimoni els diversos grans flabiolaires que inunden la gran part de les formacions del país. Una història de dignificació que fa 40 anys que es va començar a gestar, i que dijous que ve, a les 8 del vespre, es festejarà a l'Escola Municipal de Música de l'Eixample, a Barcelona, en un concert que tindrà l'acompanyament de Jordi Vilaprinyó al piano i de Jordi Figaró, un dels seus deixebles més destacables.