L'indiferent

Hi ha dues maneres de construir una novel·la: la de Henry James, quan es parteix de la creació dels personatges, o la de Robert Louis Stevenson, quan es comença amb la posada en escena. A Barcelona cau, Valentí Puig ha seguit la lliçó de James i d'entrada ha concebut el protagonista, Víctor Aymerich, el gran indiferent, l'home que viu “sense bé ni mal”. Per això l'obra sempre manté una lectura universal. Després, l'autor ha buscat un escenari adient per col·locar-hi aquesta peça central que vertebra la narració: Barcelona, just abans de caure el 26 de gener del 1939.

A través d'Aymerich, un doble agent del SIM i quintacolumnista, i el panorama desolador de la ciutat, Puig estudia a fons, sense estalviar- nos cap detall escabrós, una societat a punt del col·lapse civilitzatori, on tot s'hi val. Una societat en què els assassinats, els escorcolls, les denúncies, els arrestos, la tortura, els robatoris, el pillatge, la depredació, l'abassegament, l'especulació, la gana, la por, la misèria, la traïció, el cinisme, la mentida, l'arbitrarietat, la injustícia, la voracitat, el sexe desenfrenat, l'alcohol, la imprevisió, la incertesa, el joc i l'egoisme són el pa de cada dia. A més, no costa gens, per mitjà d'un cert efecte al·legòric, detectar certs paral·lelismes amb l'estat del món avui mateix. Només existeix la contrapartida del sacrifici per amor de la coprotagonista, Palmira.

Barcelona cau respira mestratge, començant pel pes de la substància intel·lectual i la fibra moral. Si mai el descriptor literatura d'idees ha tingut un sentit profund és en el context d'aquesta novel·la. Com el Conrad d'El cor de les tenebres, Puig estudia la dislocació de la condició humana davant d'una situació límit. I arriba a la mateixa conclusió que ell: la nostra capa civilitzatòria és ben prima.

Per una altra banda, tenim la concentració de l'obra que permet el control perfecte del ritme narratiu, un ritme sincopat que es torna stacatto trepidant a mesura que avança la història cap a la seva fi inexorable. El desplegament de la trama argumental en 10 capítols dividits en escenes, d'alta significació real, conceptual i simbòlica, que van sorgint orgànicament des de dins de la mateixa energia del text i no a partir de l'aplicació mecànica d'un esquema imposat des de fora.

L'equilibri just entre els aspectes interns i externs dels personatges i els escenaris. La combinació insuperable de realisme i recreació imaginativa on tot queda revestit de veracitat i plausibilitat.

L'excel·lent maneig del punt de vista que s'adapta a cada escena amb una bateria de recursos que va des de la distància callada a la proximitat càlida. L'evocació brodada dels personatges i els escenaris, a partir d'una tria encertada d'elements representatius. El resseguiment minuciós del pas del temps que carrega el text d'un soterrat clima de tensió i expectació.

La llengua, precisa i rica, està posada al servei d'una sensibilitat molt acusada. Una llengua que trenca amb l'esquematisme prototípic de la novel·la breu i genera una sensació de densitat i plenitud. El subtil sistema de repeticions que acaba convertint-se en una sèrie de leitmotiv que prefiguren el desenllaç.

Eliot insistia que l'existència d'un sol poema excel·lent ens obligava a llegir tota la producció d'un autor. Barcelona cau és la novel·la que, amb la seva extraordinària vàlua, farà que els lectors hagin de recuperar la resta de la sòlida obra narrativa de Valentí Puig.