Méliès, origen del somni

Tots ens hem trobat alguna vegada o altra en aquesta situació: feia anys que no veiem un vell amic i, de cop, hi ensopeguem un dia rere l'altre. Normalment, ens posem al dia, comprovem, quan el vincle és fort, que és igual que ens haguem passat cinc anys sense intercanviar cap paraula: en el millor dels casos, no ens queda altre remei que reconèixer que, fins i tot, el nostre vell conegut millora amb l'edat. Pot sonar a cursileria de cinèfil, però a mi m'està passant això amb Georges Méliès, a qui mai vaig tindre el plaer de conèixer però al qual considero un vell –i molt estimat– conegut pel sol fet d'estar a l'origen d'algunes de les poètiques del cinema –les de la fantasia, el subconscient, el somni i el deliri– que m'enlluernen.

A Georges Méliès me'l vaig retrobar tot just a l'entrada de Locus Solus. Impresiones de Raymond Roussel, l'exposició del Reina Sofia dedicada al geni, ingenu i visionari, que va esdevenir fonamental influència en el surrealisme, el nouveau roman, l'Oulipo i altres moviments d'avantguarda del segle XX. A l'entrada de l'exhibició, es projectava Voyage à travers l'impossible (1904), la pel·lícula on Méliès, sota la inspiració de Juli Verne, va voler superar les troballes de Le Voyage dans la Lune (1902): a Roussel, l'home que va fer somniar els moviments artístics més radicals de la primera meitat del segle XX, el feien somniar Verne i Méliès. El nom del mestre també apareixia al bell mig d'un llibre que vaig comprar per llegir-lo en veu alta al meu fill gran: La invención de Hugo Cabret, de Brian Selznick, un gran relat infantil-juvenil que, en alguns trams, opta per ser cinema congelat en seqüències d'il·lustracions que funcionen com elegants moviments de càmera o com efectes de muntatge al servei de la història. La (gran) novel·la de Selznick –que juga a l'anticlímax de posar, rere la resolució d'un enigma, una climàtica celebració de la memòria cinèfila– és ara una espectacular pel·lícula de Martin Scorsese que fa de la imatge tridimensional un ús que, probablement, hauria aplaudit l'autor d'À la conquête du Pôle (1912). La invención de Hugo s'estrena la mateixa setmana en què escolto el disc que ha compost Air amb motiu de la restauració de Le Voyage dans la Lune. I, ja per acabar-ho d'arrodonir, mentre visito els cinemes Méliès per veure l'última de Fincher, em dóna per pensar que, per pura simetria nominal, aquí és on m'agradaria haver vist, per primer cop, l'últim Scorsese, i no a la tan ben equipada com impersonal sala de projecció de Paramount a Madrid.

Revisant una mínima part de les gairebé 200 pel·lícules de Méliès que va rescatar en DVD el segell nord-americà Flicker Alley, no queda altre remei que reconèixer que el missatge implícit en el treball de Scorsese –que no hi ha ruptura entre Lumière i Méliès, que el somni es nodreix de realitat– i que el manifest de continuïtat que suposa el seu plantejament estètic –més o menys: Le Voyage dans la Lune i Avatar (2009), Le même combat!– estan carregats de raó. Quan un veu una meravella com Le Palais des mille et une nuits (1905), la successió de telons pintats a l'escena de la jungla li sembla, de manera inevitable, una premonició de la realitat líquida que proposen les noves estètiques de la virtualitat. I el que, en el fons, expliquen tant Selznick com Scorsese adquireix, avui, un significat polític, com el que tenia la (revolucionària, inesperada) idea de la felicitat a Le Havre, de Kaurismäki: la necessitat de reactivar la màquina del somni, de posar novament en marxa la utopia com a mitjà definitiu per transformar una realitat que se'ns està fent irrespirable.