La maleta algeriana

La maleta que porten els viatgers forçats és plena d'ulleres i llargavistes que els serveixen per entendre el nou mitjà on s'emplacen, mentre que molts dels habitants més arrelats no dubten a mirar-los sense el filtre de la història ni l'angular que acosti les seves posicions. Responent a aquest tipus de reenfocaments necessaris i constants, durant la setmana passada el Mercat de les Flors ha ofert tres mirades ben diferents sobre la dansa des de perspectives africanes però dins l'assimilació de la gran França i el seu impuls d'aquest art. I fa de mal pensar que, a Barcelona, una ciutat que està veient com marxen més i més dels seus joves per buscar millors oportunitats de vida, hagin tingut tan poc públic.

L'excepció va ser el Ballet Contemporain d'Alger, dirigit per Abou Lagraa. El teatre estava ple i la gent aplaudia sorollosament la demostració de vitalitat d'uns cossos amatents i plens d'energia, malgrat que la combinació de dansa contemporània i de hip-hop que proposava el coreògraf havia matat la gràcia del ball de carrer situat dins una rígida estructura escènica com un ballet clàssic que encara no ha superat l'entrebanc de la seva tècnica.

Al contrari de les propostes segona i tercera del cicle, amb Rachid Ouramdane i Nacera Belaza. Aquests joves creadors que cerquen en les seves arrels interiors i les mostren sense efectismes, esborren la possibilitat de parlar de cap tècnica, són dos fills pròdigs que han refet el camí dels seus pares però a la inversa, en una recerca sobre la identitat que posa llum sobre la universalitat dels elements. En el cas de Rachid Ouramdane hi ha un treball importantíssim de construcció espacial i semiòtica a partir de capes finíssimes de significat, imatge i so. A Loin, tot l'escenari és un paisatge austerament tecnològic on tres megàfons giratoris es posen en acció en el moment que l'intèrpret ho decideix i així va component en directe una obra on el text és un manifest, la música és el seu plor i el moviment la seva fugida, que voldries que no acabés mai. És una fugida endavant per desmuntar la idea de colonitzador amb què el reben els habitants dels poblets d'Indoxina on el seu pare –algerià i francès de segona– va ser obligat a lluitar. Ouramdane obre la perspectiva dels esdeveniments per a l'autòpsia amb els nostres ulls.

El centre d'investigació de Nacera Belaza és encara més íntim. Dins la seva posició de dona musulmana, proposa dues experiències en què el temps s'expandeix al llarg dels cinquanta minuts que dura cadascuna de les seves peces, desenvolupant un sol concepte: a Les sentinelles és la intensitat, que rebaixa tant i tant que qualsevol moviment provoca el vertigen. A Le temps scellé és la qualitat orgànica d'un treball com d'orfebre, reblant i cargolant els braços fins a lligar-se amb la ment de l'espectador. I amb aquestes tres maneres d'estar i de desaparèixer tan especials, la mirada s'eixampla i la maleta s'alleugereix. Ja no pertany a cap lloc concret.