Sergent Pop

Dins d'aquesta nova edat d'or del pop català, a Pulpopop li ha tocat el paper, sempre necessari, de l'element irreverent i poèticament agosarat. Però rere la seva imatge estrafolària, hi ha dos creadors que donen molta importància a les cançons, com a petites peces d'orfebreria musical i poètica a les quals dediquen hores de treball pacient. En realitat, no és tan estrany que els Pulpopop es presentin a l'escenari –i a les entrevistes– vestits amb uniformes que recorden els del Club de Cors Solitaris del Sergent Pepper: en Pau (la música, el seny aparent) i l'Edgar (la paraula, la rauxa controlada) són, en essència, uns amants dels clàssics, començant pels Beatles, als quals homenatgen en el seu Pulpopop jardí, relectura lúdica de l'Octopus's garden de Ringo. El joc és important per a Pulpopop, un grup que juga amb les paraules, els estils, les idees i el públic, al qual fan cridar “figa!” com qui crida “independència!”. Reforçats amb tentacles poderosos –secció de ritme i tres vents– i amb el seu productor, Miqui Puig, beneint-los des del públic, Pulpopop va oferir un espectacle dinàmic i divertit, en què cançons com ara Cuit ben cuit!, No me la puc treure del cap i Vull voler volar van deixar clar que això no és cap broma.