Allò que ens fan empassar

Una de les pel·lícules més taquilleres a França en la darrera temporada Intocable és un d'aquests productes aparentment inofensius que diuen moltes coses sobre l'estat del cinema i de les ideologies. Si la mirem com una comèdia amb missatge humanista, veurem la història d'un tetraplègic que contracta un immigrant negre com a cuidador, el xoc de sensibilitats que s'estableix al principi, el progressiu apropament entre aquests dos homes tan diferents i després la complicitat, la germanor (paraula sempre perillosa, d'altra banda). Si la veiem més de prop, en canvi, podrem observar una ficció moralitzant, d'aparença conformista i propera al bon rotllo siguin quines siguin les circumstàncies i, en fi, amb un dubtós missatge polític. De vegades, les pel·lícules aparentment més innòcues són aquelles que amaguen els discursos demagògics més populistes.

Primer deixem clar que Intocable no té res a veure amb el cinema, sinó més aviat amb l'espectacle. Es tracta de veure la típica parella de mascles que en el fons s'ho passen bé i descobreixen que no hi ha res millor que un home per comprendre un altre home, tot això adornat amb bromes previsibles i tòpiques. Però hi ha més coses: en el fons es tracta d'una qüestió de races i classes socials. Potser els directors no ho fan amb mala intenció, però aquestes coses s'han de vigilar. Perquè ja no estem per homilies sobre la ingenuïtat espontània dels pobres (i negres), capaç d'alegrar la vida dels rics (i blancs). Ni tampoc per ínfims tocs de la pitjor espècie “progre-amb-bones-intencions” a l'hora de qüestionar tímidament l'statu quo. Al final cadascú ocupa el seu lloc i les coses no canvien, ni tan sols cinematogràficament: els que ens fan riure són, encara, els negres.