Sagarra,

La iniciativa més apreciable per commemorar els 50 anys de la mort de Josep M. de Sagarra haurà estat la publicació de l'estudi de Josep Miquel Sobrer sobre la producció dramàtica del gran autor. D'entrada, la monografia La poesia dramàtica de Josep Maria de Sagarra. Les veus de la terra és una obra de classificació difícil perquè abraça alhora diverses àrees, com ara l'assaig personal, la historiografia, la crítica literària i la teoria literària general. La barreja de disciplines i/o gèneres respon a les necessitats expressives i intel·lectuals de l'autor a l'hora d'acostar-se a la ingent obra teatral de Sagarra: una cinquantena justa de peces.

Sobrer vol dur a terme una sèrie d'operacions que requereixen diversos recursos expressius. Vol mostrar la seva opinió sobre la societat catalana, la seva cultura i molt concretament el lloc que Sagarra va ocupar i ocupa en el marc de totes dues. Vol historiar certs vessants del desplegament de l'activitat teatral a Catalunya al llarg del segle XX. Vol avaluar les 50 obres, d'una en una, des d'un punt de vista formal i temàtic, per després dibuixar les constants transversals del conjunt. Vol fer un resseguiment de qüestions generals de la teoria teatral com ara les definicions de subgèneres (tragèdia, comèdia, melodrama, drama) o els fonaments conceptuals de l'acció.

El llibre de Sobrer té moltes virtuts. És clar i precís, i es fa de bon llegir, tot i que, al capdavall, és un treball més aviat acadèmic. La presència constant de la positiva personalitat de l'autor salva l'estudi de caure en l'aridesa. És ambiciós i complet perquè recorre tota la producció teatral de Sagarra, amb la seva corresponent periodització en quatre èpoques ben delimitades: 1918-1923, 1924-1929, 1930-1936 i 1945-1959. Estableix la cronologia de la creació de les obres. Rastreja molt bé la recepció passada i actual de la producció sagarriana, amb documentació gràfica, fins i tot. A més, la monografia ens ajuda a entendre millor el fenomen teatral i situa Sagarra en el panorama català i internacional de l'època.

És honest i ponderat perquè evita l'hagiografia que tant ha dificultat la recepció recent de l'obra de Sagarra, i no esquiva cap de les qüestions espinoses com ara l'actuació política de l'autor durant i després de la guerra o els terribles prejudicis morals que es van traduir en actituds antisemites i homofòbiques. Sobrer no es deixa res al tinter i opina obertament sobre l'obra de Sagarra, posant en relleu les seves grans virtuts i els seus gran defectes. És útil perquè es pot fer servir com a obra de consulta puntual i està destinat a convertir-se en un punt de partida per a altres estudis parcials que vindran en el futur. És constructiu perquè, malgrat tot, deixa una imatge ben positiva del teatre de Sagarra.

Només hem de lamentar alguna deficiència. Per exemple, el fet de no aprofundir més en l'ús del vers i la poesia en el teatre modern. La falta de comprensió de l'anacronisme del món teatral de Sagarra com a opció estètica plenament volguda i assumida, amb una clara voluntat autoral d'omplir greus llacunes al relat històric i literari de Catalunya. La renúncia a altres referents teatrals internacionals, com ara Archibald MacLeish, que, per comparació, haguessin ajudat a entendre molt millor el projecte teatral de Josep M. de Sagarra. I la manca de certes obres imprescindibles a la bibliografia, com ara l'esplèndida monografia de Denis Donoghue sobre el drama modern en vers.