Poesia
Jordi Llavina
La mirada aguda
És una poesia malenconiosa, per com aborda la desaparició d'un món
Al poble de Querol, a la comarca de l'Alt Camp, hi ha un paratge d'una bellesa serena i austera. L'església de Sant Jaume de Montagut el senyoreja. És el lloc que Josep Santesmases (Vila-rodona, 1951) ha convertit en substància poètica amb aquest llibre, els versos del qual de vegades fan venir al cap els de Pavese, l'eixutesa del país nadiu de l'autor de Treballar cansa. Altres vegades, fins i tot, els seus versos fan pensar en una ambició leopardiana. Això passa quan el poeta encara la contingència de l'home amb la meravella de la naturalesa, colossal i duradora, i quan, tot i la seva dèbil condició, l'home es fa gran, adquireix categoria de sublim, en reflexionar sobre el món que l'envolta, en fer-lo objecte de la seva sensibilitat.
Aquests, doncs, són uns poemes molt aferrats al país i al temps. I al temps en la doble accepció del terme: la cronològica i la meteorològica. Es tracta d'una poesia malenconiosa, per tal com aborda la desaparició d'un món (“als masos, els murs esdevenen pedres”), i perquè s'alça d'una terra d'on “fins i tot la mort ha fugit”. Hi ressona una mica el Villangómez d'El cop a la terra o de L'any en estampes. Obra ben travada, amb una innegable unitat de to, en què, ara i adés, s'advoca per revalidar la confiança en la paraula: “Tenim la paraula i la clara llum per desfer els miratges.” La llengua, però, pateix, i alguns versos de Santesmases recullen també aquest plany. Hi ha un poema magnífic sobre les muntanyes i els pobles del nostre país. El poeta deixa constància, amb el seu vers, de la bellesa del seu paradís particular.
És una poesia de vers ample, lent: “A boca de fosc les cuques de llum caminen pel cel / i els camps llaurats del misteri ens piquen els ulls.” A mi m'agrada que es reivindiqui l'observació atenta, fins i tot la que s'aplica damunt objectes o situacions que semblen refractaris al canvi, immutables en la seva pètria condició des de fa mil·lennis. Damunt aquest llit de pedra, passen els homes i les dones. De vegades, s'enamoren del país, i en fan versos, com Josep Santesmases.
