La llegenda s'engrandeix

Pocs escriptors esdevenen guia per a les noves generacions. En el cas d'Anton Txèkhov, veiem com els seus lectors no només renoven el seu llegat sinó que la llegenda s'engrandeix. Passa en el teatre, on pràcticament cada any ens trobem adaptacions noves de La gavina, L'oncle Vània i L'hort dels cirerers, però també en la narrativa, en què les reedicions són continuades. Minúscula, que ja havia publicat Una història avorrida, incorpora La meva vida, un dels contes més ben trenats de la seva extraordinària obra. Sense Txèkhov, difícilment s'explica la nova narrativa nord-americana. Sense la seva influència –per no dir paternitat– algunes de les dreceres que van prendre Bukowski, Carver i Richard Ford encara serien camins sense asfaltar.

No puc oblidar l'efecte que em va causar la lectura adolescent de La meva vida, que em va arribar a través d'un company de penes. L'edició rebregada de Seix Barral em va fer obrir els ulls. La proximitat que estableix amb el lector només està a l'abast d'escriptors de la categoria de Cervantes i Kafka, és a dir, els que marquen època. La meva vida conté alguns dels ingredients més destacats del seu estil i també dels temes que va freqüentar. No passen gaire coses, però tot està en una tensió perfecta. Del seu amic i còmplice Tolstoi, n'hereta la pietat, i de Gogol, la decadència sublim, tan ben reflectida.

La meva vida recull les desventures del jove Missaïl Polóznev, fill d'un arquitecte d'un poble absolutament corrupte. Als 25 anys decideix prescindir dels avantatges de la seva classe social –prové de la noblesa– i començar a fer feines manuals, al costat dels camperols i dels obrers, que pocs anys després van esclatar en la Revolució d'Octubre. L'actitud i la consciència del protagonista davant la injustícia que viu el poble és un dels elements de la lectura moral del conte que recrea la decadència de la burgesia russa, que es precipita al final: “No coneixia ni una sola persona honesta en tota la ciutat. El meu pare acceptava suborns i es figurava que els els donaven per consideració per les seves qualitats morals; els estudiants de l'institut, per passar de curs, feien classe de reforç amb els seus mateixos professors, que els cobraven grans quantitats...” Davant d'aquest panorama, el marginal que protagonitza La meva vida acaba esdevenint un referent per a alguns dels joves del poble, que veuen en la seva renúncia un símbol d'honestedat, que s'exemplifiquen en algunes converses on se cita l'escala del progrés, la civilització i la cultura.

Des de la posició de pària, s'adonarà del patiment: “A les botigues, a nosaltres els obrers ens venien la carn podrida, la farina passada i el te que ja havia bullit una vegada; a l'església la policia ens feia anar a empentes; als hospitals els practicants i les infermeres ens plomaven...” Malgrat aquest clima de descomposició, el personatge no es deixa esclafar, tot i que en cap moment no apareix com un heroi romàntic vuitcentista. Com se sap, Txèkhov precedia d'una família pobre i el seu avi era fill de la gleva. Al llarg de la seva obra va denunciar l'estat de degradació que vivia Rússia, amb històries quotidianes, que posteriorment li han donat una gran projecció. El nostre escriptor no va pertànyer a cap moviment, però, com s'ha remarcat sovint, els seus contes componen una simfonia delicada i, alhora, una emotivitat que el perpetuarà al llarg dels segles.

L'edició de Minúscula és una excusa per revisitar la seva obra. A La meva vida, Txèkhov està pletòric, a l'altura de Tolstoi, Dostoievski i Turgueniev. No el trobarem èpic ni abjecte, sinó amb la naturalitat dels obrers que s'embruten en la construcció del ferrocarril o dels pintors que són menyspreats per tothom. La grandesa la mostra com el més gran observador de costums de la història. En un moment de la seva trajectòria va dir: “No he adquirit una perspectiva, ni filosòfica, ni religiosa, sobre la vida: tots els mesos la canvio, i per això he de limitar-me a descripcions de com els meus personatges s'estimen, es casen, tenen fills, parlen i moren.” Fent això tant senzill, és un geni.