Realisme formulari

Hi ha una línia hereditària que ve del free cinema anglès dels anys seixanta, continua amb la tradició de l'anomenat realisme britànic (el costat fosc de la qualité d'època) i desemboca, entre d'altres, en la filmografia de Ken Loach, que transforma tot això en una fórmula, més que en una marca de fàbrica. I és curiós que d'aquí encara surtin més branques: Peter Mullan, un dels actors preferits de Loach, es va consolidar en la direcció amb films com ara Las hermanas de la Magdalena i Neds, i ara protagonitza l'opera prima d'un altre actor, Paddy Considine, que sembla que segueix les petjades de Loach. Aquest laberint aparentment inextricable no ho és tant, perquè l'aparent duresa d'aquests cineastes, que seria el seu tret comú, allò que constituiria l'essència del seu realisme brut i malcarat, és en el fons molt més feble del que sembla.

En el cas de Redención, el retrat d'un home marcat per la vida, enfrontat amb el món i que troba unes quantes raons per viure, entre les quals una dona, comença amb el crit angoixat que suggereix el títol original (Tyrannosaur), com si fóssim davant un animal prehistòric, i acaba amb matisos molt més suaus. Sembla com si Considine no gosés anar més lluny, i la crònica d'una vida difícil en un entorn conflictiu, ple de perills i de temptacions, es dissolgués a partir d'un cert moment en un seguit de llocs comuns i situacions previsibles. On és el realisme? On és la presumpta brusquedat d'estil? Més aviat en una determinada atmosfera, en un aire viciat en què sembla que està a punt de passar alguna cosa i que Considine intenta copsar amb una certa força. Ho aconsegueix en molt poques ocasions, però s'agraeix l'intent.