Fer-se llegir

L'escriptor argentí Alberto Manguel, autor d'Una historia de la lectura (1996), és dels que millor han definit les característiques del lector ideal, aquell que sap treure el màxim profit del text alhora que el recrea. Entre els nombrosos atributs que li assigna, ara m'agrada destacar la condició de traductor, que esmicola el contingut per erigir “un nou ésser vivent”; la capacitat d'associació amb la resta del patrimoni literari; la familiaritat amb tots els recursos literaris i, sobretot, l'exigència de mantenir les lleis i regles que cada llibre crea per si mateix.

Una de les màximes aspiracions de tot escriptor és –o se suposa que hauria de ser– guanyar-se l'interès d'una àmplia població de lectors ideals, capaços d'encomanar la seva visió a legions de lectors corrents, que pel boca-orella asseguraran la difusió i la permanència de l'obra. A més, si tot va encara millor, s'aconseguirà que sigui prescrita com un clàssic que supera el pas de les dècades i, per què no?, dels segles.

Però avui voldria parlar d'un altre lector ideal –en singular, o en un plural de dos o tres– que trobem a faltar quan acabem la feina d'escriure i hem perdut tota valoració objectiva sobre el resultat. Vam partir d'unes idees i uns propòsits, però la creació ens ha concentrat en un món limitat, afinant la visió interna i multiplicant esforços. Un treball a consciència que no exclou possibles errors de càlcul –hem triat l'estructura, el punt de vista, els personatges, l'estil... més adequats?– que la dedicació intensiva ha endurit tant que no els sabem reconèixer.

És el moment de buscar un lector que supleixi la nostra ceguesa, uns ulls de préstec que ens traslladin a un futur hipotètic quan nosaltres ja haurem oblidat que som autors d'allò i ens podrem jutjar amb objectivitat.

Escollir aquest lector no és fàcil. La temptació és confiar en algú molt savi que dicti sentència, però seria tan erroni com delegar la nostra responsabilitat al Tribunal Suprem. Nosaltres som els millors coneixedors de l'obra i només ens cal salvar la distància perduda. Aquí és quan són útils les recomanacions de Manguel, pel que fa a la tria d'aquest lector ideal, una consciència literària capaç d'auscultar el text, reconèixer les seves demandes internes, fer immersió en la història explicada i valorar-la segons els propòsits de l'autor i no de les preferències personals.

A més de tenir tals capacitats, convé que li coneguem els gustos literaris i, si pot ser, que hi hàgim gastat hores parlant de literatura, que conegui la nostra manera d'escriure i que hi tingui una certa empatia. Només a partir d'aquesta complicitat prèvia podrem interpretar les seves opinions i serem capaços no d'obeir-les, sinó de traduir-les en millores a l'obra.

Una actitud ben distinta seria seguir fil per randa els seus dictats i incorporar-los amb una certa habilitat tècnica. Això pot ser pràctic i comprensible quan es tracta d'adaptar el producte a les exigències del mercat, per exemple, segons les indicacions d'un lector editorial, ofici que mai no s'ha de confondre amb el del lector ideal. En una societat literària cada cop més complexa i estratificada, cadascú té la seva missió. La de l'autor –almenys el que pretén construir una obra personal– és fer-se plenament responsable de la seva creativitat. Per tant, queden descartats els acataments a les sentències del Suprem. En literatura, aquest tipus de recursos no solen donar bons resultats.