Apocalipsi, ara

Fa uns dies, em vaig trobar amb una d'aquelles arquetípiques situacions desagradables que, de vegades, es creuen en el camí d'un crític: vaig coincidir amb un director de cinema espanyol del qual m'havien agradat pràcticament totes les pel·lícules menys l'última. Havia escrit favorablement d'algunes, però el cas és que també vaig publicar, al seu moment, una crítica desencisada de la darrera. Inevitablement, ell només semblava que recordava aquesta i em va caure una esbroncada en què aquella crítica semblava que complia el paper de punta d'iceberg d'un problema més gran: la presumpta hostilitat, general i sostinguda, de la premsa cap al conjunt del cinema produït a l'Estat espanyol. “Si seguiu així, el cinema espanyol desapareixerà en menys de deu anys”, em va dir. El director en qüestió –l'obra del qual és, crec, essencial per entendre alguns canvis d'estètica i sensibilitat en el discurs del cinema (mundial) de les darreres dècades– feia algun temps que era fora del país. Li vaig dir que, en absència seva, havien passat algunes coses. Algunes coses interessants. D'entrada, jo em resistiria a ser pessimista quan encara tinc recent el plaer que m'han proporcionat pel·lícules com ara Los pasos dobles, d'Isaki Lacuesta, i Mercado de futuros, de Mercedes Álvarez. Però potser el més important és que, en els últims mesos, hagin sorgit propostes solidíssimes al marge d'una indústria que sembla que es resisteix a moure fitxa quan els vells paradigmes necessiten ser revisats: treballs com ara Dispongo de barcos i El señor, de Juan Cavestany, Diamond flash, de Carlos Vermut, i el projecte, encara en fase de rodatge, del col·lectiu Los Pioneros del Siglo XXI sembla que parlin d'un futur flexible, permeable a un relleu generacional, capaç de contraposar moviment creatiu on la indústria de l'audiovisual, ara mateix, ofereix por i paràlisi.

Que no ens cegui l'optimisme, perquè també hi ha males notícies, gairebé incomprensibles: que Tele 5 hagi ajornat sine die el rodatge d'El niño, el nou projecte de Daniel Monzón després de Celda 211 (2009), és inquietant. Qualsevol cinematografia es moriria per estrenar, com més aviat millor, el nou treball del director d'un fenomen de recaptació de les dimensions de Celda 211 i ja fa tres anys que estem sense un nou Monzón.

Dins d'aquest context tan particular, hi ha una figura que sembla que se situa a mig camí del model de cineastes de la generació de Monzón –disposats a lluitar per l'èxit exportable dins de la indústria– i dels nous cadells capaços de crear a la intempèrie: Nacho Vigalondo, orfebre de la ficció (odio l'adjectiu) sostenible en temps d'apocalipsi econòmic, capaç de rodar una microtrilogia de ciència-ficció amb imatges domèstiques o de jugar de manera brillant fora de camp en un curtmetratge com ara Domingo, que semblava que portava la llavor del que ara és Extraterrestre, pel·lícula portàtil d'invasions alienígenes que acaba dient moltes coses subtils sobre el narcisisme contemporani, la relativitat dels impactes sentimentals i sobre la dignitat de la retirada.

De la mateixa manera que Los cronocrímenes no era, en el fons, una pel·lícula de viatges temporals –sinó la història d'un tipus que, com el James Stewart de Vértigo (1958), reconstruïa i destruïa la seva fantasia sexual–, Extraterrestre sembla que s'interessa més per la intrusió aliena del personatge de Julián Villagrán en un replà d'escala amb molta mar de fons sentimental, que pels ovnis que esbossen una amenaça sobre el cel de Madrid. Extraterrestre no és una broma: és una miniatura que porta xifrat un món i, també, una manera d'entendre el present però, sobretot, una proposta pel futur (del cinema espanyol).