Voluntat de denúncia

La ventada Larsson va deixar oberta la porta per la qual han entrat a carretades a Catalunya una gran quantitat de títols que tenen en comú haver estat escrits a l'àrea de Noruega, Finlàndia, Suècia i Dinamarca i la possibilitat de ser etiquetats –ni que sigui a cops de martell– com a novel·la negra. En bona part dels casos també es comprova que el cognom de l'autor acaba en -ssen o -sson o que du dièresis en llocs estranys.

L'existència de qualitat intrínseca no és un tret que comparteixen absolutament tots els llibres del Nord que s'han traduït al català, però això no vol dir que no hi hagi títols que sí que paga la pena de conèixer, de llegir.

Tres segons cau a la banda dels productes interessants. Hi ha dues raons que permeten explicar-ho. La primera és estrictament material. La novel·la –llarga– està ben escrita: l'acció es presenta de manera contínua; està ben orquestrada; l'atenció que reben els diferents personatges protagonistes es reparteix en quantitats i moments correctes; els procediments policials que actuen com a fonaments apareixen com a creïbles; els estratagemes narratius dels autors passen raonablement inadvertits; l'ambientació general de la novel·la i dels diferents episodis narrats és convincent. Hi ha feina feta, ben feta, de part dels dos autors, que, de fet, són la segona de les raons que avalen el text.

Un d'ells –Roslund– té el periodisme com a dedicació de referència, però la seva biografia demostra que no només és un periodista –també es podria dir que, en realitat, és un bon periodista, no només un periodista–. L'altre autor –Hellström– és un exconvicte reformat. Tots dos homes es van conèixer a través d'una entitat dedicada a l'ajuda a la reinserció social, i d'aquella presa de contacte n'ha sortit un duet literari que fa anar les mans amb eficàcia.

Part de Tres segons transcorre mentre un dels personatges principals està empresonat. L'experiència de Hellström i la feina de documentació duta a terme a l'hora de preparar la novel·la aconsegueixen que si no és cert el que descriuen, sí que ho sembli. És, aquest, un exemple que ajuda a explicar el potencial de la novel·la: la convicció que transmeten les seves pàgines no té un únic objectiu –distreure el lector–, també hi ha una intensa voluntat de denúncia.