Com ho tenim?

Algunes peces han estat canviades, però el trencaclosques de les grans institucions musicals del país encara no revela un dibuix nítid. L'Auditori ja té nou responsable màxim, però, tot i agrair la celeritat amb què s'ha resolt la substitució d'Oriol Pérez, hi ha alguns interrogants que cal esperar que es resolguin en la presentació oficial de Joaquim Garrigosa.

El primer dubte és el càrrec mateix que assumirà: l'Auditori buscava un director general i ara tindrà un director. Quines són les implicacions d'aquest general de menys? Competències més limitades? Major control per part de les institucions? La tria de Garrigosa, professional de sòlida experiència, deixa intuir també que en la tria, ja que no sabem ni els criteris ni si es van considerar altres noms, s'ha prioritzat la prudència, el desig d'evitar riscos o aventures.

Una altra reflexió necessària és sobre el procés de selecció. ¿Són els concursos la millor opció o una simple estratagema de les institucions per, o bé eludir les responsabilitats que els corresponen, o bé amagar tries a dit? Les declaracions que no fa gaire feia Mario Gas sobre el concurs obert per al TNC podrien servir en aquest cas.

Garrigosa ha afirmat que ja li havien demanat que es presentés al concurs (no ho va fer), la qual cosa demostra que el sistema net del tot no va ser o que, com a mínim, cert dirigisme és difícil d'evitar. Això no va impedir que el concurs acabés en un fiasco –es va declara desert– que va necessitar una repesca de la qual va sorgir l'elecció de Pérez.

El seu curt mandat va acabar de manera ben trista, però no puc fer res menys que qüestionar-me si un error com el que va cometre no s'hauria pogut resoldre d'una altra manera si Pérez hagués tingut més aliats interns o complicitats polítiques. O, simplement, un carnet protector. Cada dia veiem il·legalitats o immoralitats econòmicament molt més voluminoses sense que ningú dimiteixi o sigui destituït. A més, la persona haurà fallat, però el projecte que defensava ha quedat invalidat? Continuarà sent l'OBC el pal de paller de l'Auditori? La defensa del nostre patrimoni, un eix clau? Continuarà la racionalització necessària de l'estructura interna i de la programació?

Pel que fa al Palau de la Música, cal felicitar l'hàbil política comunicativa que intenta compensar qualsevol núvol que aparegui en l'horitzó. Es redueix la plantilla i l'activitat de l'únic cor professional de concert del país, però s'anuncia el bombonet d'uns Gurrelieder a Viena. Reapareix la interminable investigació judicial sobre el saqueig (la derivació política sembla que ja no interessa) i els cantaires joves escamparan la seva música per mig Europa gràcies a l'acord amb una companyia aèria. I, mentrestant, es busquen fórmules per treure diners d'on sigui, amb solucions que no haurien desagradat Millet. La diferència és que ell se'ls quedava.

I ja que parlem de diners, quant li ha costat, al Liceu, la lamentable anul·lació d'espectacles i la posterior recuperació parcial? La gestió del procés ha estat un capítol més en la desastrosa gestió d'un teatre que, sense ERO pel mig, està tot un mes sense activitat artística. Les dimissions o les destitucions no semblen ser, ara per ara, peces del trencaclosques.