Un tren que es mossega la cua

El títol de l'article són els últims mots d'aquest llibret rodó de Ramon Erra, els del darrer conte, en què un home arriba a una casa amb el desig i la voluntat d'explicar una història. Fa referència a la circularitat dels relats, dels records (que, al capdavall, també són ficció). El nouvingut ha conegut la senyora de la família en un tren. “Sobre rails passen més coses, s'expliquen més coses.” En algun altre conte s'insinua una infidelitat...

La vida per rail és el títol que un autor projecta donar al seu llibre de fotografies. Amb els mínims arguments, Ramon Erra ha construït un llibre molt recomanable, dens d'atmosfera (d'atmosferes), puntuat per detalls sensacionals. Hi ha cops que sembla que llegiu Hrabal o Zweig (potser es deu a la predilecció per les localitzacions a l'Europa central). No sembla que hi hagi res deixat a l'atzar, i l'últim conte va recollint tot d'elements (personatges, imatges) que ens han anat apareixent al llarg del viatge de la lectura –permeteu-me, en un llibre així, que faci servir la metàfora–, de manera similar al recurs que utilitzava l'última pel·lícula de la trilogia de Kieslowski sobre els colors de la bandera francesa, en què els supervivents d'un naufragi eren els protagonistes de les tres històries.

Erra va alternant la novel·la amb la narrativa curta, i té bona mà per a tots dos gèneres. Els contes del llibre que presento són exercicis d'estil preciosistes, i s'han de llegir en el conjunt de l'obra (aïlladament, perden pistonada). Hi ha picades d'ullet d'un conte a un altre, hi ha un personatge que salta d'un relat al següent, asteriscos que vinculen dos textos contigus. L'autor juga, i el lector té la sensació que, jugant, s'ho passa la mar de bé. Milà, Lisboa, Colònia, Venècia, Viena, l'Havana, Tallinn, Budapest... són algunes de les ciutats a què ens condueix Erra. Hi ha estacions on ja no arriben trens, i moltes altres que són places populoses de vida. Aquí una prostituta que viu a l'estació central de Milà; allà un colom que està aprofitant, a cops de bec, el que queda d'un congènere seu. En un viatge en tren de Cascais a Lisboa –és inevitable pensar en el cinema de Hitchcock–, un jove explica a un vell la insòlita trobada amb una noia bella i enigmàtica que ha tingut a la vigília. Insisteixo en això: amb pocs elements, Erra crea un món suggeridor. D'uns mitjons marrons, en treu una història deliciosa, que passa a Colònia. El narrador –aquesta figura tan esforçada, que en més d'un conte es reivindica orgullosament– sovint ens fa treballar per omplir els buits que ha creat la seva habilitat per moblar un escenari: vegeu el conte sobre els grecoxipriotes. “Tot això ve a tomb perquè forma part d'aquesta mena de trajecte que és la nostra vida.” El conte en què ho llegim és un ferm exercici d'estil: sobre el punt de vista, sobre la tria i construcció dels diversos personatges...

Erra, quan en té ganes, desplaça l'objectiu del conte. Si fins llavors la tensió era creada per una vaga amenaça, quan s'arriba a l'estació, a Bucarest, el neguit té una forma ben cossada de gos (de gos-hiena). Un personatge, i quanta raó no té!, s'exclama: “Abans que em passessin les coses que m'han passat, jo tenia una altra mena de vida...” Touché. “Les andanes buides, els rails abandonats, suggereixen històries.” Erra n'ha suggerit unes quantes: amb el que passa dins i fora de les estacions, però sempre amb persones que viatgen (fins i tot el narrador viatja per dins la ment dels seus personatges). “Molta literatura comença amb un compartiment de tren que va sacsejant els passatgers, això ara mateix tan anacrònic.” Quina sort que l'autor hagi escollit aquesta forma de viatjar per estructurar el seu llibre. Un llibre que, un cop llegit, ens demanarà que hi tornem. I llavors podem emprendre un viatge de tornada a les pàgines, com el d'aquell home que havia estat enamorat d'una cubana de l'Havana i ara hi torna –en somnis; més ben dit, en malsons– per constatar que se l'emporten emmanillada de casa seva.