La invenció de Sabatés

Alguns dies després d'haver escrit aquí mateix sobre la pel·lícula La invención de Hugo, m'esperava a la bústia de casa una grata sorpresa: el DVD Le Piano Magique. Jordi Sabatés recrea a Segundo de Chomón, editat conjuntament per la Societat General d'Autors (SGAE), Filmoteca de Catalunya i l'Institut Buñuel. No estem parlant de qualsevol cosa: d'una banda, Le Piano Magique immortalitza una sessió prodigiosa en la qual dos mestres dialoguen sense que la circumstància que els separin cent anys d'història sembli un obstacle infranquejable. De l'altra, en un moment en què estem sota l'influx dels tan diferents cants als orígens que han formulat The Artist i La invención de Hugo, aquest objecte de perfils tan aparentment trivials –un DVD– permet crear la il·lusió de tindre el pianista a casa... O millor: permet convertir casa nostra en un cinema de principis del segle XX, amb pianista i tot, atent als estímuls d'una pantalla esdevinguda finestra màgica, territori de transformacions i sorpreses incessants. Cal subratllar-ho, tot i que per a alguns ja sigui una obvietat: Segundo de Chomón –que dóna nom a una de les sales de la nova Filmoteca– no és una nota al peu de pàgina dels orígens del cinema, ni un imitador de Georges Méliès sense poètica pròpia, sinó una pionera màquina de somniar que el treball de Jordi Sabatés ha tornat a activar, de la mateixa manera que la va activar el meravellós DVD Segundo de Chomón. 1903-1912. El cine de la fantasía, amb llibre de Joan M. Minguet incorporat, editat per Cameo i Filmoteca de Catalunya l'any 2010. En aquell disc, acompanyava les imatges la música de Joan Pineda.

Sorprèn que Jordi Sabatés, l'home que va firmar amb Tete Montoliu el que ha estat considerat com el millor disc de la història del jazz català –l'inoblidable Vampyria–, desitgi ser un d'aquells pianistes anònims de sala dels temps del mut. A Le Piano Magique, la lectura musical de Sabatés mai no és òbvia, ni merament il·lustrativa: a Danses cosmopolites à transformation (1902), Sabatés juga a comprimir gèneres musicals mentre, a la pantalla, Segundo de Chomón sembla revelar-se com l'avi d'un Michel Gondry i les seves estètiques en constant transformació; a Création de la serpentine (1908), el pianista juga amb el silenci per acabar trobant la perfecta sintonia amb un clímax que anticipa el cinema de l'abstracció.