Esfumat o pixelació

El procediment de l'esfumat és el que permet la dissolució de quelcom en la fondària infinita de l'espai; quan varia la focalització visual sobre una cosa aquesta es difumina fins a confondre's en el tot i en el no res, allà on el que era ja no és. La cosa observada desapareix. A la contemporaneïtat, en desaparèixer el fons obligat de les coses tradicionals, se'ns permet recuperar la noció tecnològica de píxel, sense però la residualitat d'imatge prèvia, i així podem designar amb aquest mot el fet inicial que és el de trobar l'element bàsic que ens vindria donat per la sensació de diferenciació tonal dins d'un camp aparentment homogeni, en el qual d'un no res la llum o matèria comencen a ser quelcom a considerar per l'imaginari, provocant una nova realitat.

Així hauríem de diferenciar l'esfumat, que és una pèrdua d'objectivitat que ens permet reduir la realitat objectiva en un no res indiferenciat, en un fondre's passiu, de la construcció obligada a què ens aboca el píxel.

El píxel sempre organitzaria, impulsaria la construcció, s'oferiria i es presentaria com obligada peça d'un trencaclosques que cal establir. L'esfumat i la pixelació serien els dos pols de dissolució de l'objectivitat: un conduint vers l'infinit indiferenciat, l'altre remetent-nos al sense sentit d'un no res. En definitiva els dos pols d'un zoom en el qual al bell mig ens trobem nosaltres creant, elaborant a cada moment la nostra objectivitat, aquella que siguem capaços de digerir o vulguem acceptar.