‘Incerta glòria', en el centenari de Joan Sales

Aquest any 2012 és el centenari del naixement de Joan Sales, entre d'altres que no esmentaré, que ja tenim la Viquipèdia, i segur que es preparen actes i celebracions al voltant, sobretot, de la que se'n considera l'obra magna, la novel·la Incerta glòria –títol provinent de Shakespeare–, i es té també per la principal novel·la de les lletres catalanes sobre la Guerra Civil.

Ho és, realment? Les obres literàries, com les de l'art i les del pensament en general, són allò que la comunitat intel·lectual diu que són i encara, a més, a través de judicis sotmesos a contínua fluctuació. Un tennista, un futbolista són objectivament, indiscutiblement boníssims si guanyen als rivals i marquen més gols que ningú, però la fortuna del poeta la marca l'acord dels altres en primera instància, de pixatinters universitaris i del públic en general en l'última. Avui, entre els col·legues hi ha qui abona l'elevada consideració d'Incerta glòria que he esmentat, i d'altres que la posen en dubte.

Llegida avui, al meu modest parer, Incerta glòria resisteix força bé l'efecte de la naftalina. Mal que la redacció s'acabés als anys 80, l'esperit és dels 60, fins i tot dels 50, però això no té perquè estar malament. Com tantes d'altres, és una novel·la sobre la guerra amb la guerra en si, o sigui les batalles i estratègies militars, en tercer o quart lloc, i potser més avall i tot entre els interessos de l'autor. Hi ha llargs passatges de tedi i excursos sense gaire vida pròpia, però ho salven els moments afortunats, les reticències ben travades, els reconeixements, fins i tot les frases brillants dites quan cal. “I pensar que me n'havia anat a la guerra buscant una mica de pau!”, diu un oficial fastiguejat per l'extemporània presència de la seva dona en la rereguarda.

Potser l'aspecte que resisteix pitjor el pas del temps, en termes de connexió amb el públic actual, és el religiós. Sobretot cap al final, i encara més en el colofó titulat El vent de la nit, obsessivament Sales s'endinsa en pregoneses cristianes de consciència i visió moral del món que molts lectors d'avui no sabran de què van, i molts entre els qui encara ho sabem les trobaran –amb raó o no, ja depèn tan sols de cadascú– qüestions superades: l'encaix entre socialisme i religió, etc.

Vaig veure Joan Sales una sola vegada en la meva vida. Era al palau Dalmases, seu d'Òmnium Cultural fa uns anys, en l'acte de concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Mercè Rodoreda, a finals dels 70. Hi havia una cinquantena escassa de persones en el salonet d'actes tocant al carrer Montcada, i Sales, corpulent i introspectiu, seia a primera fila, amb vestit sencer gris fosc. La Rodoreda va agrair la distinció de manera breu, més que sòbria, amb quatre paraules que va llegir d'un full escrit, tensa, sense ni un bri dels pretesos distanciaments irònics i teatrals que per desgràcia de la literatura han vingut anys després per materialitzar l'obligació ineludible de fer riure els assistents. L'únic nom que va esmentar, si la memòria no em falla, va ser el d'en Sales, a qui agraïa la inestimable –no crec que fos aquest l'adjectiu, però potser sí l'esperit– ajuda com a editor. No menys sòbriament, i aprofundint encara aquell posat que em va semblar trist, cansat, en Sales va aixecar les celles, va abaixar les comissures dels llavis, adreçat als que tenia a la vora, i va tirar lleugerament enrere el cap com volent dir, “renoi, mira, no m'ho esperava, m'ha tocat a mi”. No recordo més esplais emocionals. La conclusió no es prestava a intervenir-hi, i tant Sales com Rodoreda es van retirar –s'han retirat– amb una discreció inapel·lable.