Clàssics
Antònia Carré
L'amor medieval: una delícia
Els tractats mèdics descriuen l'amor com un estat patològic
L'enamorament consisteix bàsicament en un joc de neurones i hormones. Així podria començar la seva argumentació una persona de ciència dels nostres dies, que acabaria el seu discurs eliminant qualsevol pàtina de romanticisme del fenomen que, no obstant això, encara posseeix per poder convertir la nostra vida en una explosió de llum. El llibre publicat per l'Editorial Barcino ens permet endarrerir cronològicament el discurs i aprendre la visió que tenia de l'amor la ciència de l'edat mitjana. El volum és una delícia: hi ha una bona introducció que explica tots els ets i uts de la cosa, el breu text llatí d'Arnau i una bella traducció al català, obra de Sebastià Giralt.
Els metges medievals consideren l'amor com una malaltia. Aegritudo amoris, li diuen, amor hereos (derivat d'eros, erotisme) o amor heroicus (que voldria dir heroic), l'etimologia no gens clara. L'amor heroicus s'ha d'entendre “en el sentit de senyorial, no pas perquè tan sols afecti els senyors, sinó perquè senyoreja sotmetent l'ànima i exercint el seu poder sobre el cos de l'home”, tal com va escriure Arnau de Vilanova (ca. 1240-1311). Com els altres tractats mèdics, el Tractatus de amore heroico descriu l'amor com un estat patològic amb efectes psicològics i físics. Arnau el considera un símptoma, i no una malaltia, però el matís no té excessiva importància conceptual perquè ell també defineix l'amor, n'explica les causes que el produeixen, els símptomes que desencadena i també el tractament que s'ha d'aplicar per a la guarició del mal.
Segons els tractats mèdics, l'amor és un pensament obsessiu, una passió natural que no és ni un acte ni un hàbit. La causa que el provoca és la pertorbació que es produeix en els processos de coneixement que tenen lloc al cervell. Per un excés d'escalfament, la facultat estimativa (situada al ventricle mitjà del cervell, és la que valora com a positives o negatives les imatges rebudes pels sentits) està pertorbada, de manera que l'enamorat fantasieja, erròniament, que la seva estimada és la més bella del món, la desitja de manera immoderada i no pot pensar en altra cosa que en això. La malaltia d'amor és la causa de la malenconia, de la pèrdua de tot control racional i de la follia. En casos extrems pot arribar a esdevenir tan perillosa que aboca l'enamorat a la mort.
Els símptomes que fan visible la malaltia són la pèrdua de gana, la manca de son, l'aprimament general de tot el cos, la tristesa, les llàgrimes abundants, el desig de silenci i de solitud, les ganes de passejar per indrets oblidats de tothom, etcètera. Segur que els sona d'alguna cosa, tot això.
Els remeis que llista Arnau per a la guarició són diversos i variats. Aconsella una dieta lleugera, prendre banys, dormir molt, distreure's, passejar acompanyat d'amics per indrets agradables, escoltar música, llegir, viatjar, conversar o escoltar els consells de persones sàvies. Si el cas és greu, Arnau recomana que s'exerciti “l'art de la sexualitat, sobretot si es practica amb joves especialment plaents” o que es busqui la manera de difamar l'estimada. Arnau és més mesurat aquí que altres metges contemporanis com Bernat de Gordó, professor de medicina a la Universitat de Montpeller, ja que ell proposa que una vella lletja i barbuda ensenyi a l'enamorat un drap brut amb la menstruació de l'estimada. El desenamorament seria immediat, assegura.