Setmana Santa amb Quimi Portet
Sempre m'ha fascinat la Setmana Santa. Tota la força de la iconografia religiosa més fosca surt a la llum amb la complicitat del poble: les ordes d'encaputxats, els que van descalços i els que es fuetegen, les llargues fileres de ciris encesos, les verges ploroses i adolorides i els Crists sangonosos omplen els nostres carrers d'uns ambients de tensió devota que a qualsevol persona aliena a les nostres tradicions li semblaria un perfecte escenari per a un film de terror. Si en lloc d'Eurovegas ens anessin a col·locar Hollywood, les pantalles de cinema s'omplirien d'intrigues, amors i misteris ambientats a les nostres processons.
Dubto molt que els catalans que participen en els actes de la Setmana Santa amb el fervor del folklorisme siguin conscients que l'estètica d'aquests dies no és gaire diferent de la d'un fan de The Cure, d'Alaska o de la dels espectadors i protagonistes del Festival de Sitges. De la mateixa manera, estic convençut que molts dels que porten els passos de Setmana Santa (laics de fets i d'esperit, incapaços de trepitjar una església si no és per un ritual folklòric) ho fan com aquell qui va a la carrossa de la cavalcada dels Reis o la de carnaval. Per localisme. Per fer poble. Per fer colla.
En el seu últim disc, Oh my love, Quimi Portet es pregunta: “Qui són els dolents? Qui són els bons? / El nostre àngel custodi s'ha mort. / Qui som? On som? Per què encara posem / domassos als balcons?” Són qüestions idònies per plantejar-se aquests dies. “Qui fos sant, qui fos déu; qui fos creient o ateu / voltat d'àngels al cel pujar.” O també: “Canto amb el cap, / i encara ple de licor; / poso espelmes als sants / per tornar a cantar amb el cor. / Ara tothom sembla vell / la gent gran, fins el jovent.” No hauria dit mai que un àlbum de Quimi Portet substituiria la meva tradicional escolta cada Divendres Sant de La passió segons Sant Mateu, de Bach i/o del musical Jesus Christ Superstar.
