Tota una vida de lluita
La novel·la ‘Un cel de plom' relata l'experiència de Neus Català, la darrera supervivent entre les deportades al camp d'extermini nazi de Ravensbrück
“Aquesta novel·la no ha de servir per a mi, sinó per donar veu a totes les deportades”
Neus Català, la darrera supervivent de les deportades de l'Estat espanyol als camps d'extermini nazis, viu ara al geriàtric del seu poble natal, els Guiamets (Priorat). Amb una trajectòria vital d'una intensitat impossible en la contemporaneïtat, confessa que passa les hores “avorrida”.
Allà la va anar a trobar la filòloga i escriptora montblanquina Carme Martí per a la preparació d'un llibre d'entrevistes sobre el món rural. En va sortir impactada i va proposar-li fer una novel·la biogràfica, publicada per Ara Llibres i amb una versió castellana (Roca Editorial). La Català li va respondre el mateix que a Montserrat Roig el 1975, que aleshores preparava el referencial Els catalans als camps nazis. “Quan ens van alliberar, vam prometre'ns explicar-ho. No ha de servir per a mi, sinó per donar veu a totes les deportades.” Noranta-dues mil dones van ser torturades i exterminades al camp alemany de Ravensbrück.
El 3 febrer del 1944, en passar-ne la porta després d'un viatge en tren de cinc dies tractades pitjor que el bestiar, Català va “entrar en un no-món” tancat per un “cel de plom”. Lluny quedava la vida pagesa als Guiamets, d'on va marxar als 21 anys per fer-se càrrec com a infermera d'una colònia infantil republicana a Premià. Lluny, el camí de l'exili acompanyant la canalla i el fred que s'escolava per les finestres inexistents de l'enrunat castell francès on els van allotjar. Lluny, la felicitat matrimonial amb un pagès francès, l'Albert, amb qui va ser detinguda pels nazis com a membre de la Resistència. Lluny, però sempre present a la memòria. Per davant, quinze mesos de presonera en una indústria de l'aniquilació. Català va sobreviure a l'esquarterament de companyes, la fam i la set constants, la humiliació de formar despullada amb la regla cames avall, de treure excrements amb les mans, d'acostar-se voluntàriament a observar una suïcida enganxada a una tanca elèctrica per assumir que és l'únic camí si l'obliguen a penjar companyes... La novel·la narra la crueltat sense límit guerrejada per la solidaritat i el compromís ideològic. Com quan desafien amb una vaga de fam o sabotegen la fabricació de bales al camp txec de Holleischen. “És una dona de caràcter. La força moral i la vocació de servei li van donar la resistència física per suportar l'extermini.”
El llibre és un viatge per tota una vida. “Vull que la gent entengui d'on surt tot això. D'un pare comunista i una Neus de 14 anys jornalera, que es planta si no cobra el mateix que els homes”, explica Martí. També l'alliberament i l'exili fins a la mort de Franco. I la “decepció” per l'evolució política i la indignitat cap a les deportades.“Els mateixos deportats deien que no hi havia hagut deportades. Vam ser doblement oblidades”, exclama Català. Als seus 96 anys, encara lluita perquè tothom sàpiga que les cendres de Ravensbrück “érem nosaltres”.