El vent entre les cases

A la Mussara, al Baix Camp, la boira rivalitza amb el vent per subratllar la soledat del campanar de l'església, ensorrada fa anys, com la majoria de cases i la trentena de masos que envoltaven el poble, i fins i tot les creus del cementiri, cobertes d'esbarzers i runa. Mai no va tenir una existència espectacular: en els seus millors temps, al segle XIX, diuen que va arribar als tres-cents habitants, dels quals a mitjan segle XX ja només en quedaven dotze. Però s'hi feia una vida digna, vida de carboners i pagesos sobretot, encara que de poques comoditats, amb aigua escassa, sense electricitat i, des dels anys cinquanta, que va marxar la mestra, sense escola, sense futur. La Mussara és un dels trenta llogarrets abandonats de Catalunya que rescata a través del testimoni dels últims estadants o de la memòria dels seus descendents el llibre Els pobles perduts, que ha publicat Edicions Sidillà de la Bisbal d'Empordà amb tant d'èxit, que en un mes se n'ha hagut d'imprimir ja la segona edició.

Els escriptors Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, responsables del segell gironí i autors d'alguns dels textos, a cavall entre la crònica periodística i la prosa literària, que s'apleguen en el volum, diuen que aquests trenta pobles són en efecte llocs abandonats, però no pas morts: a molts, encara s'hi celebren aplecs, s'hi organitzen trobades de veïns, s'hi promou la reconstrucció d'algunes cases per mantenir-ne viu el record, s'hi fan dir misses i tot. No van créixer, això és tot, o van sucumbir sota els efectes fulminants d'algun cataclisme, com Sidillà, del qual pren el nom l'editorial bisbalenca, un poblat de l'alta edat mitjana de localització avui encara incerta, entre Foixà i Sant Llorenç de les Arenes, colgat com era periòdicament pel fang del Ter, o com Montclús, a la Noguera, enterrat fa sis-cents anys per un terratrèmol.

“Un poble perdut és una pregunta oberta”, afirmen els editors en la seva presentació, i la trentena de textos que componen el llibre, encomanats a deu escriptors que han tingut cura de refer la història d'aquests mons closos a través dels relats dels supervivents, són en certa manera una invitació a trobar alguna resposta sobre els pobles vius d'avui entre les ruïnes dels que es van perdre ahir. Ara era el millor moment, perquè bona part d'aquests llocs van ser abandonats fa cosa de cinquanta o seixanta anys, a temps perquè encara hi hagi gent que pugui parlar-ne, sovint amb orgull i emoció. Però fins i tot de llocs de desaparició tan remota com l'antiga ciutat del Born, redescoberta amb les obres al subsòl del mercat barceloní, s'ha pogut localitzar, saltant set generacions, que no és poc, un descendent dels que van veure abatre casa seva per les tropes borbòniques aquell any fatídic de 1714. La identificació de Joan Carpa Kies, descendent del cònsol holandès a Catalunya, és, segurament, la troballa més sensacional d'aquest llibre que es mou amistosament entre ruïnes i fantasmes i que ha il·lustrat, per donar forma a les desaparicions, Llenas Llensa.