Testimoni de follia

Un estudiant anònim deixa escrites les seves impressions i pensaments sobre la seva vida, viscuda des de l'òptica d'un jove que descobreix el món i s'interpel·la sobre la relació que estableix amb la realitat que l'envolta i l'entorn familiar. Aquest procés és viscut amb una intensitat torbadora que el durà a enfilar inconscientment el camí de la bogeria. Un camí que anirà fent indefectiblement mentre la vida el situa constantment en una cruïlla de camins, i cal saber triar bé per no acabar en la via morta del conformisme i la hipocresia o de la follia.

De família de mariners, de bon principi reivindica la llibertat de triar el seu camí a la vida, sense imposicions: “No em digueu que sóc en mal camí, car és el camí que em plau. Ara no vull cambres d'estudi ni recintes tancats: vull veure el mar.” L'estudiant es revolta interiorment, de pensament, contra l'universitarisme, que creu que fomenta un pensament vacu i acrític. Així, en l'obertura del curs universitari al paranimf ironitza sobre el catedràtic que fa el discurs: “Com menys se'ls entén pensen que més se'ls admira i és per això que de vegades no s'entenen ni ells.” Sebastià Juan Arbó, per la seva banda, no formava part de l'establishment literari de l'època i tenia formació autodidacta.

Notes d'un estudiant que va morir boig va ser publicada per primer cop el 1933, i l'escriptor ebrenc la reelabora al llarg de la seva vida i en modificarà el títol: Hores en blanc i L'hora negra. La present edició parteix de la publicada el 1935 als Quaderns Literaris. L'obra està configurada per un conjunt de notes esparses que, sota la forma de diari personal, sense ser ben bé una novel·la, parteix de la fragmentació que acaba donant una unitat calidoscòpica, un trencadís d'una vida rebel. Un text que també cal posar-lo en sintonia amb el context històric dels anys trenta, ple de canvis i transformacions profunds: el període d'entreguerres, les avantguardes, el final de la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la Segona República. Al text, el ritme frenètic i abrupte el marquen les nombroses impressions barrejades amb records que flueixen de la memòria, però la ciutat com espai també hi contribueix: “¡A la ciutat! És bella la ciutat si un la sap agafar.” En aquests anys la novel·la psicològica desenvolupava l'acció en ambients urbans; per l'autor era la primera que ubicava fora del camp, després de publicar L'inútil combat (1931) i Terres de l'Ebre (1932).

El context de crisi i transformació dels anys trenta pot recordar d'alguna manera l'actualitat, i que ha portat a reeditar un text que vol trobar nous lectors i una lectura renovada. El lector es capbussarà en unes pàgines fosques i febroses que arriben a transmetre una desesperació que és molt habitual de la vida moderna, en aquest cas l'heroi negatiu s'adona com els temps canvien però no sap com reaccionar. El dubte hamletià hi és present, però és incapaç de resoldre'l: la reflexió neutralitza l'acció. El jove estudiant inconformista, inadaptat, rebel, però passiu, fa que la seva manca d'acció el porti cap a l'autodestrucció. La lliçó del llibre és de plena actualitat en els nostres dies: el sentit crític sense voluntat condueix cap a l'abisme.