Quadern de teatre
A Verges esclata la tradició cada Setmana Santa amb la incorporació de la ‘Dansa de la Mort' al viacrucis
L'esclat de la tradició
no mancats
de qualitats estètiques,
són de difícil harmonia amb un acte com
el de Verges
Com cada any, Catalunya celebra l'arribada de la primavera amb les representacions de la Passió. Un gènere teatral d'estirp medieval que celebra la peripècia de l'heroi tràgic, la mort del qual és indispensable per a la renovació del cicle de la vida.
Una tragèdia essencial que conjumina els mites més arcaics amb la història cristiana de la redempció.
El dijous sant he tornat a Verges, on es fa la Passió més singular i autèntica, i l'única que inclou una joia excepcional: la Dansa de la Mort, incorporada al viacrucis. El seu original format consisteix en una representació processional amb els diàlegs interpretats al llarg del recorregut pels carrers de la població. Ja fa dècades que l'escenificació itinerant s'alterna amb una part fixa sobre un cadafal a la plaça.
Enguany, però, els canvis introduïts són molt més significatius. L'artífex: Lluís Llach, nou director de l'acte que ha volgut trencar inèrcies i refrescar-ne la mirada, sense adonar-se que la força i l'encant de la processó vergelitana resideix en la conservació d'un estil profundament arrelat que no requereix altra renovació que l'entusiasme immarcescible de la gent de Verges i l'apassionada i respectuosa vivència. Aquesta és la grandesa de les tradicions genuïnes, i en les intervencions “artístiques” s'hi sol esquitllar l'arrogància de l'individualisme. Els canvis de vestits, llums i, sobretot, els enregistraments musicals i les projeccions audiovisuals són elements no mancats de qualitats estètiques, en sintonia amb l'espectacle contemporani, però, a parer nostre, en difícil harmonia amb un acte com el de Verges.
El colpidor Davallament de la Creu, amb l'extracció sonora dels claus, queda tapat per la projecció d'impactants imatges de guerra, bombes i destrucció humana, mentre que la sòbria i imponent Dansa macabra s'accentua innecessàriament amb amplificacions dels seus símbols sobre els murs de la plaça.
No qüestionem la bellesa plàstica dels recursos emprats, només la conveniència d'aplicar-los a un material tan sensible i fràgil. És com si en la restauració d'una taula gòtica s'aprofités per incorporar-hi emblemes del present amb la voluntat d'actualitzar significats. L'esplendorós esclat de la tradició que encarna la Passió de Verges a aquest pas pot col·lapsar-se i derivar en incendiària explosió.
