cultura

uadern d'art

Acaba de sortir el primer número de ‘pes' –Publicació Experimental Standard– amb fotografies de Montserrat

Mare de Déu i del fotògraf

Els projectes impossibles deixen de ser-ho quan s'arrelen en les coordenades pròpies

Les imatges ocupen el medi de comprensió del món i la seva expressió en la generació del global. A l'extrem que, en la fallida a totes llums del sistema, pel seu excés i voracitat, són molts els artistes fotògrafs i cineastes que creuen que les imatges encara no han estat creades. És així que, tal com resen els pares de pes –Publicació Experimental Standard– Txema Alguacil i Román Yñán i la mare teòrica, Tànit Plana, de Pinpongtheraphy, en el manifest fundacional de Standard Books, els projectes impossibles deixen de ser-ho quan s'arrelen de nou en les coordenades pròpies. Això és: promoure el treball d'autors emergents vinculats a la cultura local. Aquí tenim, per tant, una re-localització universal, perquè, tal com és visible en totes les signatures que superen la crisi, el traç d'altres moments històrics d'alternativa tornen a ser presents, per bé que s'encolen no pas en el fracàs del moment, ni en el seu passat, sinó en l'etern retorn. Havent perdut l'esperança, tornar a creure amb fe renovada.

Tocant de peus a terra, en les coordenades 41º 37' 998 (N) 2ª 16' 5,036 (O), on es troba Barcelona, els editors de pes (standardillustrated.com), han posat els tres primers autors de la col·lecció en un Lloc/Enlloc que mira amb tres punts de vista de la diferència cap a allò mateix. El primer és el Roger (Guaus), que mira D'aquí cap a aquí; el segon és el Juan (Diego Valera), que mira Des d'allà cap a aquí; i el tercer és el Daniel (S. Álvarez), que mira D'aquí cap a allà. Els tres treballs, malgrat les dissemblances i les variables espacials en ple moment de dissolució i descomposició accelerada, prèvia a tota implosió, tenen en comú la distància curta de l'ull arrelat. Com ens recorden ells mateixos, CRISI i RISC tenen les mateixes paraules.

El creient és, nogensmenys, el títol amb què arrenca el primer encàrrec. Roger Guaus refotografia Montserrat, el contrast entre construcció (arquitectura, objectes, creences, etc.) i natura. Reescriu. I a la finestra de la fotografia, la mare.

Al brillantíssim i molt enginyós text que encapçala les fotografies, el fotògraf entrevista la seva mare, feliç d'haver passat una estona amb el seu fill de personalitat forta i independent. En un moment clau, el fill li demana si li agradaria veure que es guanya la vida amb la fotografia. La mare és contundent: “No, no, mai! No vull ni pensar que poguessis anar a fer fotos en una guerra.” La cultura de l'art difícil deixa fora l'art del domini de la veritat. Una nova generació mira i es fa mirar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.