Novel·la
Òscar Montferrer
Amanida rosa
L'australiana Kate Morton es capbussa en un univers deliberadament femení a l'hora d'explicar les històries de tres dones d'una mateixa família: femení pel gènere a què pertanyen les protagonistes, femení per les característiques amb què les guarneix i les fa evolucionar i femení per la mena d'elements en què es basa a l'hora de fer avançar la narració. Aquesta presa de decisió de l'autora condiciona de manera implacable el producte literari que ofereix i, de manera consegüent, el públic objectiu a què s'adreça.
Pel que fa a les protagonistes principals, El jardí oblidat té com a referents la Cassandra, una dona jove que ha perdut l'home i el fill en un accident; la seva àvia, la Nell, que se'n va fer càrrec quan la Cassandra encara era una nena i que ha patit tota la seva vida les conseqüències de saber que va ser adoptada, i l'Eliza, una dona que viu a començaments del segle XX i que està relacionada amb el passat de les altres dues dones. Al seu torn, l'Eliza també és òrfena i titular d'una vida no gaire engrescadora per a la construcció de la qual Kate Morton no dubta a recórrer als estereotips establerts per Charles Dickens sense que, aparentment, li caigui la cara de vergonya.
L'omnipresència de personatges secundaris –la Julia, la Robyn, la Rose, la Mary, la Ruby, l'Adeline...– accentua fins al límit la tonalitat femenina de la novel·la, que posa en joc bona part de la resta de recursos narratius que es poden trobar amb facilitat en les obres de les emperadrius de la novel·la rosa com ara les anglosaxones Danielle Steel, Nora Roberts i Barbara Cartland i l'asturiana Corín Tellado, entre d'altres. Bona part de les dones que apareixen a El jardí oblidat tenen la corresponent dosi de penúria personal en el seu currículum en un notable exercici d'estimulació de l'empatia de la possible lectora.
Així, les referències als prínceps blaus, als jardins romàntics –en el sentit toia de l'expressió–, a les flors i el seu llenguatge actuen com a crosses d'una narració que té més tendència a mirar-se al melic que no pas a avançar amb pas ferm.
Presència desdibuixada
L'element masculí, com acostuma a passar en la novel·la rosa, apareix de manera desdibuixada perquè la seva existència només la justifica la necessitat que hi tingui presència: no cal que aporti gaire cosa més que uns clixés que guarneixin el discurs principal. És, aquest, un recurs que té tan dret com qualsevol altre a formar part d'un exercici literari, especialment si la cosa té un caràcter marcadament comercial. Com és el cas d'El jardí oblidat.
