cultura

DISSOCI

ACIONS

‘The Big Bang Theory'

O sigui, la teoria del Big Bang, és el títol d'una sèrie d'èxit a la televisió d'aquí i ja fa temps que a la nord-americana d'on prové. Pels no iniciats direm breument que es tracta de les peripècies quotidianes de quatre joves científics que treballen a una universitat californiana d'elit i comparteixen pis de dos en dos: dos anglosaxons cristians (o potser agnòstics), un jueu i un hindú. El contrapunt és la cambrera rossa veïna de replà i ocasionalment amistançada amb un d'ells, i el quid de la sèrie és constatar en clau humorística com uns individus superdotats i brillants en les seves matèries són veritables lluços en la brega de la vida quotidiana.

La cosa podria ser –en tenim exemples a dojo– una altra exhibició del ressentiment amb què els mediocres intenten venjar-se dels que destaquen. Recordem quin tracte ha dispensat el país als habitants de la població amb més èxit i amb la renda per càpita més alta de la regió, Lepe, i a un dels per desgràcia pocs ministres intel·ligents i cultes que han passat pel govern espanyol, Fernando Morán. Però no, The Big Bang Theory no és un penós capítol més del he he he, sinó una intel·ligent, divertida i instructiva paròdia del món dels científics, del qual, qui no en sàpiga res ni li interessi, riurà sense més complicacions, però qui a més n'hagi llegit quatre coses hi reconeixerà, textuals o per extensió, cuites de Russell, Wittgenstein, Von Neumann, Turing, Feynman, Ramanujan –matemàtic hindú del qual el Dr. Koothrappali de la sèrie és avatar–, Einstein…

Sheldon Cooper està clarament inspirat en Gödel, però els seus estrambòtics processos mentals no són res davant de la sofisticació i la desmesura dels que en la vida real hi ha documentats a càrrec de l'original, que ara malauradament no tinc prou espai per relatar-los.

El principi elemental de la sèrie mostra que la lògica estricta de la ciència no serveix per la vida quotidiana, i hi topa contínuament en forma de contrasentits. A més de divertida pels absurds hilarants, la qüestió de fons és apassionant, i ha generat obres de pensament profund. Penso en el Calígula de Camus: si l'emperador és un déu, no pot equivocar-se ni fer res d'inconvenient, qualsevol decisió seva és una benedicció, i la implacabilitat del seu pensament no té traves per ser duta a la pràctica; per l'individu vulgar i per la lògica de la convivència, és un monstre. N'hi ha versions menys sanguinàries: la confrontació de visions del món entre els savis i Penny, la veïna no instruïda, és la mateixa que entre Don Quixot i Sancho.

Una de les qüestions centrals del pensament actual és la natura intrínseca de la intel·ligència, i fins a quin punt, tal com ara la considerem la majoria dels humans, és un atribut humà, o bé és un ens en si. La intel·ligència artificial és un dels grans reptes de la ciència actual, i tot procés especulatiu al seu voltant ha de considerar el fet de la intel·ligència genèricament no humana, hagi estat o no fabricat per l'home l'emissor. El Test de Turing intenta establir les regles per dilucidar si un raonament prové d'un humà o d'una màquina a través de preguntes-trampa, que no afecten la capacitat intel·lectual en si –una màquina ja ha guanyat al millor escaquista del món–, sinó les irregularitats lògiques que capten només els humans, i mai una màquina.

El caràcter grotesc dels personatges d'aquesta excel·lent i recomanable sèrie és justament la implacabilitat racional que els aproxima a les màquines, i l'ensenyança és que la irracionalitat, l'impuls sentimental, l'absurd, l'inexplicable en termes lògics, són tan humans i necessaris per la vida com el rigor de la lògica ho és pel coneixement.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.