Temps de confusions

Vivim temps de confusió, i no únicament econòmica o política. Des de la cultura, l'humanisme sembla estar vivint els seus darrers dies, i la tecnologia, ocupant el lloc del que és humà, de manera que la història passada conviu amb els darrers avenços de la ciència sense ordre ni concert. Els jocs de la fam, tant el best-seller de Suzanne Collins com la pel·lícula de Gary Ross, prové d'aquest camp de proves per un futur incert. I la iconografia que han escollit Ross i els seus col·laboradors per representar aquests escenaris no pot ser més eloqüent. Hi conviuen la representació d'una distopia futurista i la recreació dels mites antics, com si tot formés part del mateix territori, una terra incògnita que barreja l'esclavatge medieval amb les estratègies del reality show. La crisi no és lluny de tot això, allà on les darreres generacions d'ordinadors conviuen amb la misèria més extrema.

Si Gary Ross hagués entès aquest subtext metafòric segurament Els jocs de la fam seria una bona pel·lícula. Queda únicament una certa cruesa en la representació de la insensibilitat i de la mort associades a aquests “jocs” mortals en què es veuen obligats a participar els protagonistes, però la resta resulta mecànica i insubstancial. Igualment, hauria estat d'agrair que tot no es basi en els efectes especials i les grans coreografies escenogràfiques si no fos perquè el que queda no se sap solucionar sense recórrer a un cert imaginari adolescent que al final és el que mana. Sense gosar anar més enllà en l'horror que en el fons ens està explicant, Els jocs de la fam es queda en un relat d'aprenentatge que acaba convertint en espectacle allò que pretén denunciar.