López, Gran Germà telefònic

La llamada de un extraño és una recomanable novel·la que podria haver estat patrocinada pel World Mobile Congress, tenint en compte que el 80 o 90% de les converses transcrites són a través d'un telèfon mòbil. Als organitzadors de la fira, però, potser no els agradaria el missatge de l'obra: per culpa de la tecnologia, tots estem desprotegits davant el món, som accessibles fins a límits inimaginables per a persones (molt) hàbils saltant barreres de seguretat i manipulant la psicologia humana, dèbil en si mateixa i encara més si hi ha la família pel mig. I això que l'autor deixa totalment al marge les xarxes socials i la seva impúdica mostra de la quotidianitat.

Rafael Alcalde (Barcelona, 1961) ha guanyat amb aquesta obra la sisena edició del premi de novel·la negra L'H Confidencial, que admet obres en català i espanyol però que de moment només ha premiat en la segona llengua. No ho valoro, només ho faig constar, perquè hi ha molts motius que ho podrien justificar.

Alcalde presenta una trama enginyosa: un desconegut a tocar de la tercera edat que es fa dir López es va infiltrant en les relacions d'una família a través de telèfons i ordinadors i, de mica en mica, arriba a dominar-los psicològicament a base d'unes llargues converses que esdevenen partides d'escacs amb peces emocionals. El pare és un càrrec important del món de l'energia nuclear, la mare és responsable d'una part d'un laboratori farmacèutic, el fill gran fa de mestre i tot just s'ha independitzat i la filla estudia batxillerat i s'enamora amb facilitat.

Què vol d'ells? Això ho sabrem al final de la novel·la. Com ho aconsegueix? Aprofita la tecnologia per accedir fins a la intimitat de cada personatge. Gràcies al fet que coneix informació de l'entorn dels quatre personatges, López els ajuda a solucionar problemes de tota mena i els demana a canvi accions aparentment inofensives. Fins que tot es va complicant i la família no pot evitar l'intrús ni negar-li el que exigeix.

Rafael Alcalde afegeix una pirueta tècnica: tot està narrat mitjançant el diàleg, no hi ha cap descripció. No és el primer cop que es fa: l'argentí Manuel Puig va utilitzar el recurs i també Philip Roth va escriure Engaño (1990) només amb diàlegs, tot i que Alcalde es recolza en la crossa d'una mena d'acotacions en què ens ofereix el que pensen els personatges, molts cops contrari al que diuen. Un recurs que trenca el ritme de la lectura i del qual Alcalde fa un abús rotund. Llàstima.

Alcalde manté molt bé l'interès. En algunes ocasions creua la frontera del que és versemblant (sobretot tecnològicament) però no importa gens perquè dins la trama que ha creat ens ho empassem de gust. Els personatges i tots els jocs psicològics que s'hi estableixen estan ben construïts i el final funciona.

Li veig un problema, però: en l'esforç per crear uns diàlegs naturals (que ho són) en els quals tot quedi explicat i mastegat, sovint resulten reiteratius, previsibles. Si s'hagués retallat un bon gruix de pàgines, entre anades i tornades que no ens duen a cap banda i, sobretot, limitant molt el recurs de les acotacions del que pensen els personatges, seria millor. Amb tot, si us truca un tal López, agafeu el telèfon, perquè passareu una bona estona.