Poesia i nervi

“El nervi que ressegueix la fonda raó de les coses”, aquest nervi vertebral que apareix en un dels versos d'Hores tangents, o en una de les ratlles, si es vol –per tal com es tracta d'un llibre de poemes en prosa–, esdevé del tot central en parlar de la poesia de Miquel-Lluís Muntané; una poesia que, en paraules del prologuista, Francesc Parcerisas, respon a l'“operació de saber mirar”. Al meu entendre, el fruit del poema no s'obté després de fixar l'atenció en una cosa, sinó que apareix, d'entrada, sense que ens n'adonem, sense ser-ne gaire conscients, amagat com està en els marges de la vida, formiguejant com se'ns revela en les hores tangents.

Aquest és un llibre, primer de tot, molt ben escrit. Això s'hauria de donar sempre per descomptat, però malauradament no és pas així. Muntané sap, en efecte, mirar, però també sap escriure, construir textos bells, que ens interpel·len, que ens conviden a reflexionar sobre les imatges recreades o sobre les idees elaborades. La mirada del poeta registra l'esclat del món: “Vetllàvem amb dits sol·lícits la flor de l'ametller que despuntava amb prou feines, desafiadora de torbs i de gebrades”, i es mostra especialment atenta a allò petit que, tanmateix, revelador com és, enclou el món: “Teníem per única comesa menar l'esquif que imaginàvem galió a través de l'estany que suposàvem oceà.”

En el magnífic Pruïja del cuiner, posem per cas, “la pell d'un camembert retallada a consciència per l'acer implacable” o “el reflex de color de cirera d'una gota de vi en el cristall d'una copa” ens alerten de la vida que ha albergat un restaurant fins fa ben poc. La precisió governa els exercicis d'estil de Muntané. El poeta intueix que la idea de l'aigua, de tota l'aigua del món, és continguda en “una gota que cavalca sobre la tija nova d'un baladre”. En Ritual del fred, ens proposa una delicada pintura d'interior: la cuina “comença a espargir els indicis del brou”, i ve de gust sentir-se segur dins la fortalesa de la llar, “fer d'una flassada el niu de la puput, d'una estufa el centre del sistema solar, i d'un baldó la frontera amb el món. La felicitat, si és, ha de ser això”. Una frontera, val a dir-ho, a la qual Muntané ja havia dedicat algun poema d'un llibre anterior, i que també en aquest es fa present en més d'una prosa (Terra de frontera). Una passera, un guaret pedregós, aquelles eines que “són totes al seu lloc, a punt de servir la voluntat agosarada que es decideixi a prendre-les”... És el millor llibre d'un poeta estricte, subtil, que es pren molt seriosament la seva vocació, el seu ofici, la seva passió.