Novel·la
Pere Guixà
La ‘demonocràcia' de Gogol
El misteri de la narrativa russa és insoluble. Historiadors de la literatura es pregunten com va ser que, d'una narrativa que fins a les acaballes del segle XVIII era bàsicament oral i de traduccions i de textos litúrgics, en sortissin al segle XIX cinc o sis autors universals. Entre aquests autors, el més misteriós, i també el més festós i insòlit, és Gogol (1809-1852).
Els seus contes de Petersburg (molt millors que les irregulars narracions ucraïneses d'aplecs com Mirgorod) configuren un món peculiar, però és a Les ànimes mortes on aquest món s'enfila a cotes altes. El mateix títol dóna la mesura de la crueltat i l'absurd de la peripècia de Txítxikov, individu que té un pla magistral: la compravenda de serfs (anomenats ànimes, en rus), encara que siguin morts, ja que els seus senyors, fins que no es feia un altre cens de població, havien de continuar pagant a l'Estat per ells. I Txítxikov, vet aquí l'engany, compra aquestes ànimes als senyors amb el propòsit que l'Estat, un cop Txítxikov demostri que té molts mujiks al seu servei, li concedeixi terres.
La novel·la és el recorregut d'aquest personatge per una capital de província visitant els propietaris. Grotescament, amb traços expressionistes, Txítxikov troba el gasiu i prògnat Pluixkin, la puritana i pragmàtica Korobotxka, el perdonavides Nozdriov, i que també és un estafador, però no tan graciós i dotat d'entregent com Txítxikov… la demonocràcia de Gogol és inacabable, i passa lleugera i amplificada per diàlegs vivaços i descripcions que sovint tenen un acuïtat moral subtil o un lirisme de doble fons. Quan ho vol, Gogol és tan versemblant com un Txekhov, i tot seguit, el diàleg més quotidià, aquell que potser passa en una taverna, pot fixar-se en un toll de cervesa, ple de mosques que hi van, i que el deliri es magnifiqui cap a la humorada i el símbol.
Volia calcar Dant
És ben sabut que Gogol volia calcar l'Infern, el Purgatori i el Paradís de Dant. Només va escriure el primer, el paradís no existeix i la versió del purgatori la va cremar dos cops, tot i que ens n'han quedat alguns capítols (que solen trobar-se en totes les traduccions i també en la present). Aquesta divisió dantesca la va ordir Gogol en els últims anys de la seva vida, quan el fervor místic el va escometre. De ben segur que en el gest de llançar els papers al foc hi havia el triomf de les raons literàries per sobre del desig humà de redimir la seva obra, d'una severitat inapel·lable. Alguns passatges de la segona part tenen molta gràcia: Txítxikov encara s'entrevista amb alguns altres senyors feudals i té problemes amb la policia, i sembla indubtable que Gogol volia portar la seva novel·la a un lloc més tranquil·litzador, ja que comencem a trobar-hi persones amb virtuts. És recomanable llegir d'entrada només la primera part.
Hi ha hagut moltes interpretacions d'aquesta novel·la: Nabokov parlava d'una obra autònoma, pròpia d'una ment irracional i substantiva que veia símbols per tot arreu, i hi afegia que l'artefacte de Gogol podia passar a qualsevol lloc del món. A l'altra banda, hi ha els qui hi veuen el retrat àcid de la Rússia tsarista preindustrial i l'avís que un estat de domini de l'home cap a l'home és terreny desbrossat per a l'arribisme i la corrupció.
Anuncia obres posteriors
Les ànimes mortes, novel·la picaresca, esperpèntica, hilarant, a mig camí entre el verisme i la fantasmagoria, formalment clàssica, és una d'aquelles obres del segle XIX que anuncien temes posteriors, com ara l'absurd vital i la separació entre l'individu i el poder. L'home de la multitud, de Poe, o Bartleby, l'escrivent, de Melville, en serien altres exemples.
Aquesta novel·la traduïda al català per primer cop el 1984 per Josep M. Güell (mort l'any passat, gran traductor de Dostoievski, Bulgakov, Gorki, Gontxarov, Pasternak, Radixtxev…), i ara s'ha revisat. Les ànimes mortes és la segona referència en català del segell Marbot, després de Pares i fills, de Turguenev, clàssic del qual no teníem traducció des del 1929. A la tardor, Marbot publicarà un clàssic més recent: Lanark, d'Alasdair Gray.
