Una pedra a la ‘rue' Monge

Retorno a París i m'instal·lo novament a la rue Monge, on hi viu des de fa quaranta anys el degà dels marxants catalans a París: Monsieur Bellevue. Em rep amb un obsequi. Una pedra que té sobre una taula, al terrat. Una pedra verdosa d'enigmàtiques formes orgàniques, sense estil, ni època, entre ancestral i futurista. Em diu que la hi va donar un veí quan va marxar de la casa i que prové del bosc de Fontainebleau i que devia estar al fons del mar fa només trenta-cinc milions d'anys. Mentre parla, repasso la pell rugosa de l'objecte i les formes em recorden un Henry Moore avant la lettre. Des del terrat s'albira París i els seus terrats de xemeneies de ceràmica. Llunyà, es retalla el perfil de bibelot per a turistes de la torre que no vam deixar construir a Alexandre Gustave Eiffel a Barcelona.

De petit vaig visitar el frondós bosc de Fontainebleau, aquell indret de roques de formes estranyes que va inspirar els poetes i pintors del segle XIX, tot creant l'escola del qual pren el nom. Avui més aviat inspira els buscadors d'emocions fortes. Com Hamlet dialogant amb la calavera, em miro l'obsequi i penso en la història que amaga, que no és altra que la del nostre món. Si la pedra parlés tindríem el relat de la nostra civilització i si en un dels seus forats hi haguessin instal·lat una càmera obtindríem una pel·lícula magnífica i inquietant, amb inici i sense final. No sé per quin estrany motiu associo aquest regal, que ja descansa a la Muntanya d'Ametistes, amb l'apocalíptic i bellíssim film Melancolia, de Lars von Trier.