“Si canvio d'idioma, no em moc igual”
Després de l'èxit d'Eva, Daniel Brühl torna als cinemes en una producció catalana dirigida per Eduard Cortés, The Pelayos. Lluís Homar coprotagonitza aquesta història basada en fets reals: una família espanyola que va guanyar diners jugant a la ruleta en casinos de tot el món, amb un mètode legal.
Diu que li agrada molt el món dels casinos. Per què?
Un casino uneix gent molt peculiar: addictes al joc, criminals, dones amb glamur que es vesteixen de manera estrambòtica, homes amb cara de dolents... Sempre m'ha encantat, des que vaig llegir El jugador, de Dostoievski, que era molt addicte al joc. Abans d'entrar als casinos, jo ja sentia molta curiositat per aquest món. Tinc molt respecte al joc i molta por a l'addicció, però em vaig posar un límit que he respectat. Sempre hi he perdut diners, excepte una vegada a Bucarest que vaig guanyar uns 300 euros. Normalment ho perdo tot, però m'és igual, perquè gaudeixo de l'atmosfera.
Van conèixer la família en què s'inspira film, els Pelayo. Com va ser aquesta trobada?
Molt interessant, perquè porten una vida molt allunyada del que jo conec. És molt atrevit, fins i tot absurd, trobar la manera de desbancar un casino d'una forma legal i que funcioni. Per mi segueix sent bastant increïble. En el meu personatge, tot i ser fidels a la història general, ens en vam allunyar una mica afegint detalls que no eren reals. Per sort, Eduard Cortés i jo compartim gustos per pel·lícules com The commitments, i a partir d'aquí vam provar de donar-li un estil més anglès, amb l'abric, el barret, les ulleres de sol... I vam provar de fer-lo cantar soul i que es cregui que és molt cool, un artista.
El director Eduard Cortés diu que The Pelayos parla de gent que persegueix el seu somni. Però un casino fa pensar en addicció, diners, ambició...
És clar que el que volen és guanyar diners, però tampoc diners per estalviar, sinó per anar de festa i gaudir de la bogeria i l'aventura. Potser el meu personatge és més racional, té interessos més enllà de l'aspecte econòmic, però està envoltat d'una família que s'ho vol passar bé i viu una aventura.
Treballar fins amb cinc llengües (alemany, castellà, anglès, català i francès) fa més difícil triar els papers?
Les cultures de cinema són molt diferents a cada país, cada un té les seves virtuts i qualitats. És una sort dominar diferents idiomes i poder-se moure una mica per Europa i els Estats Units. És molt senzill triar, el criteri és el mateix: que hi hagi un bon guió. Em sento més segur en alemany i en castellà, en francès em costa més, i l'anglès, a Alemanya el parlem bastant bé, en general, no em fa cap por. Quan treballo en altres llengües m'adono que no em moc igual en totes. Per exemple, en castellà gesticulo més, els amics m'ho diuen.
I el català, el domina?
Em costa més en català. Tampoc em fa por, però l'he de treballar més. Vaig fer Salvador i amb Eva vaig fer seqüències en català i també m'hi vaig doblar. Em defenso, però no m'hi sento tan segur; si fos així, ara et parlaria en català.
Quines diferències hi ha entre el cinema alemany i l'espanyol?
A Alemanya econòmicament estem bastant millor, però hi ha una falta de creativitat i d'històries interessants, de moment. En canvi, a Espanya, almenys des de fora, hi veig molt de talent i uns directors joves interessants, però falten diners.