Cada poema, la pedra de Sísif

Francament, poques vegades he vist un autor tan mal llegit com Miquel de Palol. Està més o menys encasellat sota l'etiqueta de novel·lista una mica estrafolari, que de tard en tard té sortides marginals en el camp de la poesia, l'assaig i el memorialisme. Les coses, senzillament, no van així.

Palol té una obra unitària que és filla de la mítica gesamtkunstwerk (obra d'art total) wagneriana, passada pel sedàs de l'Alta Modernitat de Joyce i la postmodernitat de Pynchon. No hi ha mai res de gratuït o sobrer a l'obra de Miquel de Palol. Tot és central i tot té el seu lloc. És més, si resseguim l'obra podem veure que es desplega a poc a poc, integrant-hi cada cop més vessants: poesia, novel·la, conte, assaig, memorialisme...

És imprescindible tenir present sempre que l'obra de Palol comença amb la veu poètica. La poesia és literalment determinant en el sentit que és el motor de l'obra i condiciona moltes qüestions com ara la visió de l'autor, la seva precisió verbal o la seva voluntat ordenadora.

El nou poemari de Palol, Aire amb Cel de Fons (amb les majúscules a l'anglosaxona), arriba després de la novel·la El testament d'Alcestis (2009) i l'assaig memorialístic Meditacions des de Catalunya (2011). Tot això no és casualitat sinó fruit del càlcul. Es percep clarament en els vincles temàtics i formals que es manifesten entre les tres obres. Per exemple, la temàtica de la compassió humana, tan bàsica a Alcestis, és present al poemari: “per sempre aprendre i desaprendre / l'ardu camí de la compassió.” O la funció tan fonamental de la cultura a les Meditacions apareix sovint al nou recull, començant per El nombre d'Or, hàbilment subtitulat Nulla ethica sine aesthetica.

Aire amb Cel de Fons és ben bé una torrentada de poesia. Es tracta d'una seqüència única de quaranta-cinc poemes, subtilment subdividida en set breus cicles lírics, que formen un patró altament significatiu de 6 6 7 7 7 6 6. Ara bé, l'estructuració del conjunt només es nota a l'índex i el sentit profund dels poemes, perquè l'autor vol que les quaranta-cinc composicions ens arribin amb tota la seva força imperiosa intacta.

Aquest fenomen es fa extensiu a tot el llibre, ja que els poemes impacten amb tota la potència sobre la nostra sensibilitat, però després ens veiem obligats a tornar-hi per anar aprofundint en el sentit. La lectura de cada poema passa per tres estadis: l'impacte inicial, la insistència en la lectura i la comprensió final.

D'aquesta manera, Palol assoleix una de les seves fites: la reconciliació entre la vida i l'art. En el procés de la trobada, cap de les dues sofreix una disminució. D'entrada els poemes ens inunden amb tot el seu excés vital, però la lectura ha de continuar fins que descobrim l'extraordinari rerefons intel·lectual, moral i artístic.

Els quaranta-cinc poemes van ser escrits en relativament poc temps i per aquesta raó produeixen la sensació de sortir a pressió. Només gràcies al poder de la lectura la riquesa dels poemes va emergint i ens acabem d'adonar de la insòlita ambició del recull, una ambició que abasta la forma i els continguts. Formalment, el llibre mostra pràcticament totes les possibilitats de la poesia moderna, des de la reconducció del vers clàssic fins al vers lliure rimat, des de la tradició popular fins a la poesia culta, des del to còmic fins al dramatisme tràgic, des del realisme fins a la imaginació desbordant... I temàticament trobem la corresponent complexitat i pluralitat.

En definitiva, Aire amb Cel de Fons és un autèntic vademècum de la duresa de la condició humana en el món actual! Amor, odi, sexe, l'alteritat, la identitat, el pas del temps, la mort, el dolor, la veritat, la mentida, el coneixement, la ciència, el pensament, la intel·ligència, la cultura, la violència, la lluita, el compromís, el somni, el deliri, la realitat, la recerca de la felicitat, la bellesa, l'ètica, la tradició, el treball, la desesperança i l'esperança, l'apatia...

Un Palol vintage: inquiet, riquíssim, incisiu, memorable.