El retorn de Don Pelayo

Esperava que l'estrena de The Pelayos, la nova pel·lícula d'Eduard Cortés, inspirés alguna reivindicació de la importància (marginal, però essencial: l'esbós del camí d'un cinema espanyol possible) que va tindre la tasca com a director de Gonzalo García Pelayo durant els anys de la Transició. Fotogramas, que és una revista al dia però amb memòria, ha rescatat a la seva Zona Caliente una imatge d'Intercambio de parejas frente al mar (1978), una peça de culte que combinava discussions filosòfiques / bizantines sobre l'ontologia dels pèls amb escenes eròtiques que capgiraven, d'una manera entre malenconiosa, llibertària i reflexiva, el que exigien les inèrcies post-repressives del moment, però, a banda d'això, em fa l'efecte que el gros dels mitjans ha passat molt de puntetes per sobre d'un dels capítols menys estudiats del cinema d'aquells anys, quan no l'ha ignorat completament.

Convé posar al lector en antecedents: The Pelayos parteix d'un dels darrers episodis heroics d'un personatge inclassificable, Gonzalo García Pelayo, nexe d'unió entre l'arquetip espanyolíssim del pícaro i el que avui s'anomenaria un antisistema. Jo prefereixo considerar-lo una de les grans intel·ligències contraculturals del nostre Estat: força fundacional del rock andalús, productor musical amb nas i voluntat de risc, García Pelayo va ser també autor d'una concisa carrera cinematogràfica que intentava conciliar sofisticats referents cinèfils –de l'underground al western clàssic– amb unes arrels andaluses despullades de tot folklorisme. A La fabulosa historia de Los Pelayos, el llibre que Gonzalo va coescriure amb el seu fill Iván i que serveix de punt de partida a la pel·lícula d'Eduard Cortés, s'aixeca acta de (i es mitifica) l'última declinació identitària d'aquest heterodox, disposat a aplicar el seu art de guerrilla contra la xarxa de casinos d'arreu del món.

Té gràcia que Gonzalo García Pelayo, nom clau d'un cinema contracultural sense línia de continuïtat, s'automitifiqui en un consistent producte de multisales: un 21 Blackjack (2008) domèstic. Era un moment ideal per editar en DVD o per emetre per televisió joies com Intercambio de parejas frente al mar –l'única pel·lícula eròtica que inclou la línia de diàleg “La identidad es una ilusión ontológica”–, la impagable road-movie lúbrica i meridional Corridas de alegría (1982) o Rocío y José (1983), on el cineasta filmava la peregrinació al Rocío com si estigués fent un western de caravanes dirigit per una reencarnació andalusa de John Ford.