cultura

Crítica

cinema

Perduts en els llimbs

No és una pel·lícula sobre les sectes, com podria semblar. Simplement agafa com a punt de partida el tema per tal d'anar més enllà i parlar de la família, del concepte de família que ha construït la societat nord-americana (i occidental en general) i de com està lligat a unes determinades servituds que porten la llavor de la corrupció. Perquè, i aquesta és la pregunta clau de Martha Marcy May Marlene, on troba l'adolescent protagonista el seu lloc en el món? Certament no en el grup liderat pel visionari que encarna John Hawkes (aquest gran actor, aquesta gran presència), però tampoc en l'asèpsia que regna a casa de la seva germana, on es refugia quan fuig del malson. Les famílies sectàries són la degeneració de les regles de convivència tradicionals i no podrien existir sense elles. Per això, aquest sorprenent debut de Sean Durkin és, en el fons, el retrat d'un ésser perdut en algun lloc a mig camí entre les convencions socials, la transgressió i el tedi existencial. Les normes socials troben vies per tal que els que no s'hi volen adaptar siguin castigats i se sentin mereixedors d'aquest càstig. D'aquí la peculiar i fascinant estructura del film, que utilitza el flash-back per mostrar el que va passar i com a enfrontament dialèctic entre un passat i un present que acaben confonent-se, com en una fantasmagoria. I d'aquí, també, el caràcter flotant, oníric, que adquireix; com si el temps fos alguna cosa únicament mental i mai no es pogués sortir del seu laberint. Som davant d'una pel·lícula de gran complexitat, d'un rigor inusual, d'un impacte emocional sense sensacionalismes ni exageracions.

Martha Marcy May Marlene
Director: Sean Durkin. Intèrprets: Elizabeth Olsen, John Hawkes.
EUA, 2011


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.