Paisatge mític

Es produeixen molt de tard en tard, en el clima teatral o literari, esclats imaginatius resplendents, casos de grandesa emocional que serveixen d'aliment a moltes generacions. Són aquests creadors d'universos particulars i exuberants, que es basten amb una honesta composició realitzada amb talent. No els cal fer tombarelles excèntriques. Penso en Jesús Montcada i la vida perdurable dels seus llibres, en la meravellosa cosmovisió que representa la personalitat d'un poble sota les aigües franquistes. Tanmateix, en tot muntatge teatral, per brillant que sigui, no sempre hi sorgeix aquell doll especial que travessa i diferencia, que marca la personalitat de l'espectador amb un batec definitiu. Aquesta línia que traspassa la precisió formal, capaç de deixar empremta, té a veure amb la sensibilitat. Si heu vist un espectacle com La mel, de Xicu Masó, sabreu de què parlo.

Mequinensa és un homenatge teatral a la narrativa completa de Jesús Montcada, el pas viu que recorre les entranyes d'un paisatge mític molt singular, ple d'un divertidíssim col·lectiu humà que desborda sornegueria i personalitat. Desfilen per aquest territori fantasmagòric un munt de personatges que ens lliguen a un temps i a una vila solcada per rius i muntanyes torrades, definitivament negada per la rancúnia franquista: Estanislau Corbera, l'amo del cafè del Moll, el patró remugant de llaüt Nelson, l'ingenu Alfons Garrigues, antic barquer, Carlota de Torres i la serventa Carmela, l'esperit del llegendari Arquímedes Quintana, Leucofrina, majordoma del mossèn, Madamfransuà, la reina de la nit i fabulosa estrella eròtica de l'Edèn, i l'anciana Penèlope, aquí reconvertida en la joventut més dinàmica. Personatges que finestregen a través de Mallol Fontcalda, secretari del jutjat, passerell vingut de Barcelona, per anar descobrint la història d'aquest reducte del català oral de la Franja anomenat Mequinensa, poble de miners, cau de rojos anticlericals, també d'algun fatxa representatiu, ferotge escenari de la Batalla de l'Ebre i de la lluita èpica contra els elements. La de Xicu Masó és una mirada irònica, divertida, xopada de melangia –potser perquè devem al pas del temps l'ànsia de l'ànima–, i d'una poètica retentiva inherent a la pèrdua d'un món i una manera de viure irrecuperables. Petites escenes quotidianes, acolorides per l'humor esclatant de l'anècdota, que són autèntiques escletxes de psicologia real.

Espectacle brillant, llenguatge deliciós, amb una direcció habilíssima, capaç de retenir sobre la tela escenogràfica les subtils transparències d'una atmosfera bella i plural, destil·lant aquesta cosa sensacional que és la vida. La dramatúrgia és complexa, excel·lent, pateix una mica en algunes escenes, on potser caldria retallar un pic i rodar amb una punta més de ritme. El conjunt actoral és de primera, s'hi nota la implicació, l'amor i l'entusiasme per aquest autor memorable. Tanmateix, voldria destacar Míriam Alamany, el millor treball que li he vist mai, sensacional. L'espai escenogràfic és senzill, amb pocs elements, però d'un simbolisme literari referencial perfecte, a collibè d'una evocadora llum, d'aires espectrals, com la d'un temps suspès per la memòria.