Distància i burla

El sentimentalisme i la solemnitat són dues pulsions a les quals en el món de l'art se'ls sol fer pagar –sovint merescudament– la penyora de la sàtira. La frontera que separa el sublim del ridícul és estantissa, i és humà, massa humà que diria aquell, sentir la necessitat de treure's el pes de sobre. Ai, però, la riallada té també la seva retòrica, i sovint els camins de la burla són d'anada i tornada. Es podria fer un recorregut per la història –n'hi ha uns quants– per veure com ja Eurípides era l'ase dels cops de Plaute, de Terenci, com Quevedo i Góngora es passen mitja vida dedicant-se diatribes, com sense somriure Cernuda es burla de Juan Ramón Jiménez, i la barreja de burla i admiració que es percep en els versos que Baudelaire dedica a Victor Hugo. Un es burla d'allò que li pesa, però també per fer exorcisme d'allò que el supera, per intentar estalviar-se de reconèixer-ho.

Per descomptat el mecanisme no és exclusiu de les lletres, i n'hi ha casos en totes les disciplines creatives. Depèn com es miri, homenatges o sàtira són els passatges que Woody Allen dedica, de manera al·lusiva o explícita, a Bergman, les invectives visuals de l'atractiu, mundà, triomfador Bernini cap a l'aspre, eremític Borromini a la piazza Navona, i sempre que podia. Categoria especial mereixen les autosàtires; sense haver-hi de pensar gens me'n vénen dues: el tenor de la bachiana Cantata del Cafè parodiant l'Evangelista de les Passions, i Humphrey Bogart a La Reina d'Àfrica. I en qualsevol àmbit queda insuperable l'envestida catul·liana de l'inici del poema XVI, Pedicabo ego vos et irrumabo, que en el vers següent inclou els noms dels destinataris, Aureli i Furi, exhibint immediatesa i desinhibició dignes d'enveja, inimaginables en els tristos temps de jutjats de guàrdia que ens ha tocat de viure.

Un dels casos més curiosos, justificable, just o injust, potser tant hi fa, és el de Leibniz, que va acabar la vida embarcat en una insoluble discussió gremial sobre la paternitat del càlcul infinitesimal en disputa amb Newton, que l'acusava de plagiari, o el feia acusar per veus interposades. La venjança històrica de Leibniz és que la notació que ha prevalgut és la seva i no la de Sir Isaac, però Leibniz ja devia venir escaldat pel concurs públic de dos intricats problemes matemàtics plantejats per Bernoulli –on també van participar, entre altres, els matemàtics L'Hôpital i Huygens, aquest també físic, i Wren, l'arquitecte de la catedral de Sant Paul–, on Leibniz hi va dedicar un any i encara només en va resoldre un, i Newton va despatxar amb molta més elegància conceptual, brevetat i rigor en menys de dotze hores. La barreja d'aspiració màxima i fracàs ocasional feien de Leibniz l'esca perfecta de sàtira, i Voltaire el converteix en el Dr. Pangloss del seu Candide.

No era cap broma el que, sens dubte, havia d'irritar Voltaire, també per afinitat contrària amb Rousseau, una de les seves víctimes predilectes i admirador de Leibniz. Tant hi fa que la idea de viure en el millor dels mons possible tingui una dimensió matemàtica i no afí a la vida quotidiana, ni tan sols moral; és fàcil d'imaginar que la temptació havia de ser irresistible, i que els antecedents personals i l'entorn ideològic hi animaven.

I la sàtira de la sàtira? El Quixot es pot distorsionar, vulgaritzar i fins i tot variar, però no deixa espai per ser satiritzat, i no perquè ell mateix sigui sàtira, sinó perquè ho és en totes direccions. No fa vulnerable només la falta de distància sinó, sobretot, no haver explorat les diverses opcions calidoscòpiques d'allò que es diu, sobretot si es pretén elaborar una teoria universal, o d'abast molt més modest.