Goig etern

Fa prop de vint anys que van junts i és sorprenent com continuen fixats en el mateix patró que va establir el seu punt de partença. Tant el repertori com la fórmula que practiquen –a mig camí entre el jazz, el flamenc i altres derivades que tan aviat es decanten cap al rock com cap a la mediterrània– s'han mantingut gairebé intactes en aquests dos decennis. Qualsevol altra formació hauria estat acusada d'immobilisme, però en el cas de Carles Benavent, Jorge Pardo i Tino Di Geraldo, l'entusiasme continua despert i el públic que els segueix no busca altra cosa que allò que els donen. I això, quan es tracta de tres músics que es coneixen de tota la vida i que són autèntics mestres dels seus instruments, vol dir una exhibició de primera magnitud. Potser no va ser casual que la vetllada s'obrís amb la rumba Eterno, signada per Pardo, perquè allò que sembla etern és el goig de veure aquests tres monstres en acció. Vam sentir com els tanguillos de Benavent –Viva Cai– conviuen amb La cigarra de Pardo, o com l'homenatge del baixista català al seu admirat Jaco Pastorius –Bluestorius– precedeix el tribut del bateria Di Geraldo al patriarca del compàs Diego Carrasco –Diego–. Vam deixar-nos sacsejar per la flauta de Pardo posseïda per un fandango de Morente après de Camarón i el trio va enfilar el darrer tram de la nit amb dos tangos entrellaçats per rematar la feina amb unes bulerías i reservar-se un últim cartutx en forma d'explosiva combinatòria entre Peter Gunn i Ravel. Un disc en directe i un altre d'estudi pot semblar un botí escàs per a un trio amb molt recorregut i sobrat de virtuts, però la van encertar de ple amb el títol del seu darrer treball: Sin precedentes.