Nixon aterra a París

Vint-i-cinc anys després de la seva estrena a Houston, Nixon in China ja és un clàssic del segle XX, una òpera que ha superat a bastament el cercle viciós d'estrena i circuit de teatres coproductors que empresona la majoria dels títols creats avui dia, la qual cosa ha permès la realització de noves lectures escèniques. L'artista xinès Chen Shi-Zheng era el responsable de la nova producció que presentava el Théâtre du Châtelet de París, una proposta que va prescindir del principal cop d'efecte del muntatge original de Peter Sellars, l'espectacular aterratge de l'avió presidencial. La producció parisenca va ser més fidel als temps lamentables que vivim, és a dir, austera, però no mancada d'imaginació, ja que Nixon i la seva dona, Pat, baixen del teler en un seient de roda de fira, com si vinguessin d'un altre planeta, que és el que deurien pensar molts xinesos el 1972.

L'epicentre de l'obra és el ballet de l'acte segon, El destacament femení roig, amb una coreografia amb apropiat sentit de l'humor del mateix Shi-Zheng, que culmina amb Pat Nixon confonent ficció i realitat (el teatre va riure de valent quan va donar una Coca-Cola a la protagonista). Els límits de l'austeritat es van revelar en l'acte tercer, presidit per una estàtua de Mao, davant la qual els personatges, tractats de manera massa caricaturesca en l'acte primer, quedaven una mica perduts en la buidor de l'espai. Tot i això, la producció del Châtelet és una bona contribució a l'obra de John Adams.

La direcció musical d'Alexander Briger potser no va ser tan propulsiva com la partitura d'Adams sembla demanar, però el major amorosiment de la seva batuta donava una nova profunditat a una música que seria massa limitador qualificar de minimalista: de fet, més enllà dels ritmes obsessius, hi ha molta opulència poststraussiana. Tot i que el compositor la demana, a París no van emprar amplificació per a les veus. Això donava més immediatesa a un bon equip encapçalat per Franco Pomponi, Nixon amb l'equilibri just de petulància i feblesa. Va ser curiós trobar dues sopranos inesperades en aquest context: June Anderson, belcantista eminent, va ser una lírica Pat Nixon, i Sumi Jo va assaltar les agilitats embogides de l'ària de Madame Mao. El mandatari xinès va poder disposar de la trompeteria desfermada del tenor Alfred Kim, mentre que un massa baladrer Peter Sidhom com a Kissinger quedava eclipsat pel Zhou Enlai de Kyung Chun Kim, la veu serena que tanca aquesta òpera magistral.