Quadern de Música
‘La muette de Portici' d'Auber, mare de la ‘grand opéra' històrica a la francesa, torna a la vida amb dos grans protagonistes
La muda canta de nou
Quins temps aquells en què l'òpera podia provocar revolucions! Això és el que va passar a Brussel·les el 1830 arran d'una representació de La muette de Portici d'Auber: tant es van encendre els ànims del públic que, en poc temps, Bèlgica s'independitzava dels Països Baixos. Per si de cas, vista la situació actual, La Monnaie, coproductora amb l'Opéra Comique d'un muntatge al qual aporta el cor i l'orquestra, ha decidit que de moment l'obra no es veurà a Brussel·les.
La muette de Portici, estrenada el 1828, és, junt amb Guillaume Tell de Rossini, la mare de la grand opéra francesa: argument històric de gran format amanit de drames personals, i espectacle a dojo. L'obra d'Auber, de factura impecable i amb no pas pocs moments de gran inspiració, està protagonitzada, com el títol bé indica, per una muda, característica singular que no va espantar la directora d'escena. Emma Dante va saber aprofitar els pocs elements de què disposava a l'escenari limitat de la Salle Favart. Amb un joc de portes mòbils i teles va aconseguir donar dinamisme a la trama, reforçada per la presència d'un grup vigorós d'actors. Dante va diferenciar amb nitidesa el món artificiós de la cort del virrei espanyol de la simplicitat dels pescadors i el poble napolità revoltat, sense descurar la caracterització dels protagonistes. Més discutible és la visió salvatgina que Dante té de Fenella, la muda, però els retrets queden oblidats davant la força impressionant de qui l'encarnava, Elena Borgogni. Ara bé, substituir la catàrtica erupció del Vesuvi amb què acaba l'obra per la conversió de Fenella en una imatge de verge adorada pel poble potser és anar massa lluny.
La gran revelació del repartiment va ser el Masaniello de Michael Spyres: amb una dicció immaculada i un fraseig refinat, el tenor nord-americà va estar sensacional tant en els moments delicats ( l'ària que adreça a la seva germana Fenella) com en l'escena del deliri. En un segon terme cal situar Maxim Mironov (Alphonse) amb una veu no tan blanquinosa com fa uns anys, i Eglise Gutiérrez (Elvire), d'efectives agilitats. Patrick Davin no va tenir prou en compte l'acústica de la sala, i en ocasions orquestra i cor pecaven d'excés volumètric, però la seva direcció va ser correcta en termes generals. La muette de Portici és una d'aquelles obres més habituals als llibres que als escenaris; el muntatge parisenc ha demostrat la injustícia d'aquest fet.