Novel·la
Òscar Montferrer
El sentit dels viatges
Joan Barril ha construït de manera constant, metòdica i deliberada una manera d'expressar-se que ben bé es pot considerar un bon aparador d'una manera de ser analítica i bonhomiosa. Hi ha, en l'expressió pública de Barril, una coherència immaculada que permet la divisió dels receptors en dos bàndols gens enemistats. Aquells que no combreguen amb l'estil tranquil d'aquest periodista que fa incursions en el món de la literatura, poc trobaran a El caçador d'ombres que els faci canviar d'opinió. Per a la resta, la convicció que han trobat or la podran gaudir amb una intensitat extrema.
La novel·la es presenta amb uns fonaments bàsics i descarnats que no fan bandera de l'originalitat: un home d'una certa edat provoca un canvi en la seva vida les dimensions del qual no copsa en tota la seva grandària fins que no té cap altre remei que topar amb la realitat d'uns fets acabats. Això es trasllada a la narració amb l'aventura vital del protagonista, que decideix deixar la dona, vendre's l'empresa i llançar-se de cap a l'aventura de trobar el germà bessó de qui va ser separat en el bressol.
Els detalls, els fets complementaris –que hi són: Barril és un autor curós– no tenen cap mena d'importància. Són, en certa manera, accidents necessaris en un text que parla de la vida interior des de dues línies paral·leles.
Viatge físic i també interior
La línia principal, la que té com a protagonista en Lluís Soley, no amaga res a ningú: el viatge físic és una metàfora directa d'allò que es considera el viatge interior. L'home busca al món allò que du al cor perquè necessita que l'exterior actuï com a detonant, que premi el gallet per al necessari tret de sortida. És, aquest, un viatge, un desplaçament, que no requereix moviment, però, d'una banda, això no acostuma a saber-se i, de l'altra, el gènere de la novel·la té les seves exigències.
La línia secundària es presenta a ulls de l'eventual lector en forma de fragments relativament curts que es distingeixen per l'ús de la tipografia en cursiva. No s'hi parla de ningú en concret i s'hi parla de tothom en general. Són petites reflexions –algunes permeten pensar en un origen autobiogràfic– amb què l'autor avalua els despropòsits emocionals i intel·lectuals en què incorre el viatger superficial. També, en alguns casos, es glossa el resultat vivencial de la topada entre els esquemes de la cultura pròpia i la cultura del lloc que es visita.
Novel·la de viatges en el fons i en la forma, El caçador d'ombres es produeix a un ritme voluntàriament tranquil, víctima d'una cadència lenta i decididament anticlimàtica que s'esmorteeix de tant en tant fins a aconseguir l'aparença de la immobilitat. És l'estil que caracteritza l'obra escrita de l'autor, que hi afegeix algun pessic d'humorisme i que, en alguna ocasió, proposa alguna frase amb voluntat de sentència que desllueix, per la seva facilitat, una empresa narrativa que deixa un regust subtil i agradable amb traces d'humanisme i aromes afruitades de llibertat individual. Quedi clar que cal prendre-se-la i assaborir-la sense goluderies.
