Novel·la
Jordi Llavina
L'estiu de la pluja
Hi ha un joc molt popular –s'hi entreté principalment la canalla– que consisteix a atribuir un color determinat a un nom de persona. Per exemple: Marc, blau; Maria, groc; Laia, violeta; Antoni, marró. La cosa no va gaire més enllà. Rimbaud, que va saber conservar l'esperit del nen fins i tot quan ja feia alguns anys que havia deixat de ser-ho (no gaires, perquè, com és sabut, va morir a una edat prodigiosament precoç), va relacionar cada vocal amb un color: a, negre; e, blanc; i, vermell; u, verd; o, blau (en aquest mateix ordre).
Conscient de la capacitat evocativa que tenen els colors, Albert Mestres ha escrit una nouvelle d'iniciació, o d'aprenentatge, en tota regla, amb dos germans, Albert i Elisenda, disposats a menjar-se el món al Cadaqués de finals dels setanta. Serà un “estiu pertorbador” –reconeix el nen, a través dels ulls del qual el lector va coneixent el relat–, que l'ha portat “per camins no fressats i més aviat dubtosos, plens de llum i ombres, de terres inestables on no sap ben bé on posar el peu”. Els colors ho impregnen tot: un plaer és “vermellíssim”, es viu “una hora groc blat d'un món solitari”, unes flaires són “ocroses”.
Descobrir el plaer, feliços
Els dos germans descobriran el desig, i no s'estaran d'acomplir-lo a esquena de la noia que en té cura. La bola de foc els envesteix impetuosament. Són cadells feliços, fills d'una parella que, entre un grup d'estiuejants benestants, forma part de l'estrat més modest. Al setembre, els grans toquen el dos cap a Barcelona, i els dos germans es queden sols amb la Llum, la noia que els cuida: “L'Albert i l'Elisenda corren pels còdols, es persegueixen, s'amaguen. Es moren de riure. Feliços. Lliures.”
El text de Mestres té molts encerts i algun defecte. Deixant a banda la qüestió cromàtica, en què potser se li'n va una mica la mà, Els colors dels dies ens fa reviure la joia de l'estiu, però no pas d'un estiu qualsevol, sinó d'un estiu, insisteixo, pertorbador. Es podria establir una relació fructífera entre aquesta novel·la i la més celebrada de John Banville, El mar. També aquí hi havia dos germans, en aquest cas bessons, que patien una tragèdia (i també aquí hi havia una assistent descurosa). Igualment, la novel·la de l'irlandès combinava el relat de la joia estival amb la tragèdia. Mestres sosté molt bé la narració, que durant les primeres tres quartes parts ha sigut morosa i essencialment descriptiva, com s'esqueia, i que en el tram final es precipita per la cruesa dels fets reportats. L'estil és líric, amb consecucions molt felices: “L'aire és tan humit que es podria beure”; per bé que, en general, hauria calgut depurar-lo molt més: “toquetetjos”, “ratjos”, “a aquestes alçades de les vacances”, “pernil en dolç”, “corren a assecar-se al bany”, “poquet a poquet”; de tant en tant, alguna frase que vol tenir la marca de l'oralitat acaba sent més aviat treballosa i ens fa entrebancar: “Normalment els cura la mare, però avui com que hi ha el pare i es vol fer el que en sap ho fa ell”; els pescadors de Cadaqués es refereixen a la canalla, i jo diria que el terme més just seria, allà, mainada...
Moltes pàgines tenen el perfum autèntic de l'estiu i de l'estiueig, i és per això que Els colors dels dies crea, de seguida, una empatia forta amb el lector (cosa que passava també amb aquella deliciosa novel·leta d'Alberto Vigevani, Un estiu al llac, superior a la de Mestres, certament). Els colors lluminosos, cridaners i llampants, conviuen amb els foscos, amb l'“aspre color rovell”, els que representen la presa de consciència del dolor, que els nens comencen a advertir. Mestres crea interessants jocs estilístics amb el relat: aquí interromp amb brusquedat una frase, seguint la interrupció d'un pensament del protagonista; allà repeteix dues o tres vegades un mateix sintagma, en funció de la insistència d'un desig.
La història és senzilla, però fonda. La consciència del protagonista és al centre del relat: “L'Albert no perdrà mai la capacitat de meravellar-se pel món perquè des del principi ha comprès, fos quan fos aquest principi, que no hi ha separació, que el món i ell són tot u.” Hi ha, però, un moment d'una gran tensió en què el nen se sentirà, de cop, expulsat del paradís. Si “l'amor és el moll de l'os de tota transgressió”, a partir d'aquest moment climàtic (i tràgic) esdevindrà consciència de culpa. Uns dies de forta tempesta ho han capgirat tot. “Cadaqués, cada volta que et miro, que amarga que és la meva sort”, podrien cantar els protagonistes imitant Pau Riba.
