Els nous papers

Ja temíem que aquest país petit nostre, escanyat per la doble plaga de la crisi i el colonialisme –que ha convertit la cultura en el més prescindible dels luxes–, balafiés l'oportunitat de celebrar com cal el segon centenari del naixement d'un dels grans novel·listes de la història, quan, tot d'una, s'ha produït un d'aquells miracles que tan sols tenen lloc de tard en tard: la publicació d'una nova versió d'Els papers pòstums del Club Pickwick, de Charles Dickens.

Disposant com disposàvem de la versió de Josep Carner del 1934, que té una aura de versió canònica, quasi intocable –“Dickens traduït per Carner és dues vegades Dickens”, s'havia arribat a dir–, l'editor, al seu bloc, es pregunta: “Un altre Pickwick és possible?” El traductor, al seu web, hi respon afirmativament, raonant-ne els motius. Nosaltres hi afegim: no tan sols és possible sinó, almenys, convenient.

No pas per demèrit de la versió del colossal poeta –tot i que, en algun moment, faci més aviat la impressió que “Dickens traduït per Carner és dues vegades... Carner!”– sinó perquè, venturosament, ja hem superat la necessitat de salvar-nos els mots que convertí la majoria de les seves traduccions en tasques de preservació lingüística, que dificultaren que la prosa àgil i llegidora de l'autor de Conte de Nadal sempre fos conservada amb la deguda fidelitat.

Deixant de costat aquests aspectes, és probable que el primer que sorprengui al lector habitual de l'immens novel·lista anglès en submergir-se en aquesta voluminosa obra sigui el seu caire humorístic, allunyat de la imatge que recordem dels seus llibres coneguts (Oliver Twist, David Copperfield o Grans esperances): la llàgrima ha estat substituïda per la rialla; la tragèdia, per la comèdia.

En comptes de seguir les petges d'Èsquil o de Sòfocles, com podríem esperar, Dickens irrompé en el camp de la literatura seguint les d'Aristòfanes i Terenci: amb una orientació humorística que es burlava de tot i tot ho capgirava: per més que els protagonistes principals de la novel·la formen part de les classes adinerades, són les mitjanes i, principalment, les baixes les que esdevenen nuclears. El servei i les classes menestrals –que tenen el rol dels esclaus en el teatre grec– no només els fan ombra cada vegada que apareixen en escena, sinó que els resolen tots els seus conflictes.

Conflictes, tot i que bàsics, que les classes altes no són capaces ni d'acarar. Samuel Pickwick, l'insigne president del club que du el seu nom, és un Oblómov abans d'Oblómov: una superba encarnació de l'aristòcrata empobrit físicament i espiritual, de l'home superflu, incapaç de prendre decisions. Esdevé l'epígon dels tan gloriosos com admirables personatges de les novel·les de Jane Austen. D'aquells inabastables aristòcrates victorians, immersos en la seva ociositat atuïdora i anorreadora, que consumeixen miserablement les seves rendes tot consumint-se ells mateixos.

La societat del primer terç del XIX que ens presenten els doctes membres del Club Pickwick no serà ja la que reflecteix el mirall shakespearià. La corrosiva i implacable sornegueria del geni de Portsmouth, més que no pas descriure-la, du a terme una anatomia –una brutal i indeleble acta de defunció– de les classes altes de la societat del seu temps, condemnades a ser substituïdes per la burgesia.

Aquest canvi de centralitat social de la classe dominant, present al llarg de tota l'obra, esdevé encara més palès a les escenes de les Sales d'Assemblees de Bath, convertides en l'antítesi de les exquisides festes austenianes; en una visió càustica de l'aristocràcia des de darrere del mirall burgès.

Segurament és aquesta raó, junt amb la més que palesa inspiració quixotesca, la que induí Dickens a escollir un home d'edat avançada com a protagonista, que ho és tot menys un Bildungsroman convencional. Al contrari, en comptes de tractar-se d'una novel·la de formació –física, cultural i moral, però sobretot existencial– d'un protagonista des de la joventut fins a la maduresa, ens mostra catastròfics efectes que provoca en un home madur i els seus acompanyants gens il·lustrats. Tal com succeeix amb El Quixot, el nen gran que és en realitat l'antiheroi dickensià acabarà descobrint, a base d'una interminable successió de patiments provocats per l'explosiva combinació entre la seva arcàdica innocència i la seva invencible incapacitat de decidir, que el seu quest existencial estava fatalment condemnat al més irremeiable dels fracassos.

Que, com el seu model, hauria fet millor quedant-se a casa. El destí de tots dos, una vegada afrontat el món exterior, tan desconegut com incomprensible, no podia ésser altre que la mort: física en el cas de l'enfollit manxec; espiritual o metafòrica –reclusió en la caseta i l'hortet– en el cas de l'ingenu cavaller londinenc. A l'evident ascendència cervantina devem la presència del personatge més destacat, emblemàtic i inoblidable de la novel·la: Sam Weller. Com Sancho Panza, el criat de Pickwick –antagonista i alhora imprescindible complement del seu amo– l'acompanyarà fidelment a partir de la seva segona sortida. Si l'escuder del Quixot no entra en escena més que a partir del capítol 7 de la primera part, el servent pickwickià no serà contractat fins al capítol XIII.

La similitud o el paral·lelisme entre els dos personatges es fa més patent perquè no únicament actuen d'una manera similar i compleixen una idèntica funció –permetre als seus respectius senyors entrar en contacte amb la realitat, esdevenint la seva consciència, posant seny allí on ells llauren desraó– sinó que, mentre Sancho se serveix d'una incessant successió de refranys i proverbis, Sam, el seu sòsia anglès, recorre incessantment a un devessall indeturable de divertides reflexions: “I espero que la nostra coneixença sigui llarga, com va dir el cavaller al bitllet de cinc lliures”; “Només he ajudat la naturalesa, tal com va dir el metge a la mare del noi, després de causar-li la mort en una sagnia.”

No és la quixotesca l'única influència que plana damunt d'Els papers pòstums del Club Pickwick. Alguns referents antics són palpables. A fi d'assolir la ironia, Dickens fa servir elements paròdics de clàssics, escandallats de la infinita arrel homèrica. Però no tan sols d'ella: si, per una banda, Pickwick és una transposició satírica i caricaturesca d'un Odisseu modern, és alhora un Jason rediviu acompanyat pels seus malastrucs argonautes: “Envoltat pels homes que s'havien ofert a compartir els perills dels seus viatges, i que estaven destinats a participar de la glòria dels seus descobriments.” Un heroi clàssic que té al seu davant tasques de caire herculi. Portades a l'extrem i ridiculitzades, no cal dir-ho: només deixar enrere el portal de la llar, ja duen a terme la seva primera gesta heroica... barallant-se amb el cotxer!

Un exemple de la voluntat paròdica és l'inici del capítol II –“Aquell puntual servidor de tota feina, el sol, acabava de sortir i de començar a difondre llum en el matí”– que calca el començament del Cant III de l'Odissea: “Ja el sol deixava la mar de bellíssimes aigües, pujava pel firmament de bronze, fent llum per als déus que no moren i per als homes mortals.” L'autor de Temps difícils mantindrà l'equiparació entre el seu personatge i els déus. Amb tot, tant o més important que les seves fonts d'inspiració ha estat la pregona petja que Pickwick ha produït en obres posteriors. Podem rastrejar la seva ombra allargada en Bouvard et Peuchet, una obra que Flaubert, en una lletra escrita a Adèle Perrot, considerava que seria –com la seva predecessora– “una mena d'enciclopèdia de la bestiesa humana”.

I, principalment, en el magistral L'idiota de Dostoievski. No hi ha cap mena de dubte que l'home bo i íntegre que és el príncep Mixkin deu molt al personatge dickensià caracteritzat per “una expressió de filantropia universal”, per la “benevolència general”, per ésser “la personificació mateixa de la bondat i la humanitat.”

En síntesi, és convenient donar la benvinguda a aquesta traducció de Miquel Casacuberta, més fidel a la prosa directa i gens recargolada de l'autor anglès, que permet de nou assaborir el plaer de capbussar-nos en l'hilarant viatge de descoberta que duen a terme dos dels personatges més inoblidables de la literatura: Samuel Pickwick i Sam Weller. Si ens decidim a acompanyar-los, no tan sols aprendrem l'abisme que separa l'humor intel·ligent del que no ho és –l'humor d'allò que pretén ser-ho– sinó que ens acabarà sabent greu que Dickens dediqués només mil dues-centes pàgines a l'obra.