El límit dels desemparats

Cinc anys després del seu debut narratiu amb el recull de contes La llum dels orfes, Jaume Ferrer Sancho ens ofereix amb Falenes una nova demostració del seu talent, dels seus dots d'observació i de la capacitat de captar la vida quotidiana dins uns artefactes breus, a l'altura dels millors conreadors del gènere.

Nascut a Ciutat de Mallorca el 1958, Ferrer Sancho va estudiar medicina i filologia catalana. Actualment és pneumòleg i té importants treballs publicats de la seva especialitat. Explico aquesta dada lateral per justificar la peça magistral de Falenes, el relat Empelt, que descriu el final d'un motorista. Ferrer sempre ens mostra aspectes esfereïdors de la vida des de l'angle de la pietat dels grans mestres de la narrativa breu realista del segle XX. La situació de la mare, amb qui inicia la narració, el procediment narratiu del muntatge i l'estructura en flaishbacks atorguen a la peça una contundència i alhora una solemnitat que m'ha recordat John Cheever i el Raymond Carver més inspirat. Tant els protocols mèdics o l'extracció d'òrgans estan ben trenats, així com el determinisme de l'accident al carrer Roger de Flor. Empelt és de la categoria d'un relat que va publicar en el llibre anterior, en què el protagonista heretava l'agressiu gos del seu pare. L'animal era l'única persona que acceptava, tot i que el pare i el fill havien mantingut una relació difícil. Ferrer Sancho crea criatures desemparades, i ho fa amb la lleugeresa intensa de Txèkhov, amb tot el seu caire confessional i poètic. Podríem parlar d'intimisme domèstic perquè els contes despleguen una calidesa, des dels diferents formats que utilitza. L'epistolar Junts és un prodigi que m'ha recordat els contes de Rodoreda i Cortázar, tant per l'equívoc d'una relació en va com per l'esperança que desprèn.

Alguns dels contes estan plantejats com a monòlegs, altres són decididament dialogats, però sempre –com en el cas paradigmàtic d'En blanc– hi ha una reflexió sobre els efectes del pas del temps.

L'imprevisible és un altre dels factors que empra Ferrer Sancho. En aquest aspecte el situaria més a prop de Bontempelli, Buzzati, Calders i el celebrat Paul Auster. No sé si són lectures de capçalera, però m'agrada pensar ells perquè Ferrer és molt gran. La seva prosa, carregada de dialectalismes, exhibeix un estil personalíssim. Llàstima que ens arribi en aquesta època de foscor. Com Céline, com Bulgàkov, Ferrer pertany a l'estirp dels metges escriptors. Llegint contes com els esmentats i Voltors ens adonarem que la nostra literatura és ben viva, fins i tot quan assaboreix aires elegíacs.