I la Flama pujà per l'Ebre

No era la flama olímpica, però era com si ho fos. Baixava de les altures del Canigó per expandir-se –en aquesta nit de flames i focs– per tota la catalanitat realment existent. La neu de l'hivern i el foc de l'estiu semblaven congriar-se per repartir calor amorosa a tots els catalans, i per primer cop aquesta Flama –que fa cinquanta anys va encendre's al cim del Canigó– va pujar en llagut (en un vell i supervivent llagut dels temps heroics) des de les terres baixes de l'Ebre (Aldea, Tortosa, Jesús, Roquetes) fins al cor de la Ribera, a Móra, aturant-se a cada poble.

El riu semblava estremir-se al pas de la Flama, transmesa a cadascun dels pobles riberencs perquè en tinguessin una espurna amb què encendre, a mitjanit, els castells de foc, al voltant dels quals es passaria, entre coques i xampany, la nit més curta de l'any.

La gent de l'Associació Cultural Camí de Sirga, de Tivenys, i d'Òmnium Cultural del Baix Ebre (Tortosa), no s'hi veien de contents. Les velles formes d'aquests paisatges fluvials –el pas del llagut amb la Flama a dins, la gent anant a rebre-la i les alegries i els cants– tornaven a reviure's com quan les embarcacions, fa ja molts anys, descendien (amb el matxo, els sirgadors i la tropa) pel mig de les aigües, suscitant l'encanteri dels pobles i de les dones que rentaven als marges. Amb la marinada de mitja tarda, el bosc de ribera (salzes, xops, tamarius) s'agitava donant també la benvinguda a aquella Flama que s'hi passejava per primer cop. Era un símbol de la recatalanització d'aquestes terres, tan àrduament treballada durant els anys més negres de la bota franquista. Tot això ho sap molt bé l'historiador tortosí Ramon Miravall, expresident d'Òmnium Cultural del Baix Ebre, que ara fa quaranta anys publicava el llibre pioner d'aquesta recatalanització Tortosa i els tortosins (Ed. Selecta, 1969), que, per cert, convindria reeditar. I ho sap, també, Caritat Garcia Celma, actual president d'Òmnium Terres de l'Ebre, organitzador d'aquest viatge fluvial.

A finals dels anys 60 –i com una premonició del que vindria– una barcada semblant, de Riba-roja al Delta, navegà pel riu, acompanyant les regates de iols que, sota el nom de Cursus Hiberus Mare Nostrum, organitzava el Club de Mar de Reus, que presidia el senyor Andreu Pujol, el fill del qual, del mateix nom, m'ha fet a mans les publicacions que sorgiren d'aquests esdeveniments. Allí hi trobo –com no podia ser d'altra manera– els estimats noms de mossèn Manyà, d'Artur Bladé, del mateix Miravall i dels reusencs Josep Iglésies, geògraf, i Xavier Amorós, escriptor. Nostàlgia d'aquelles aigües encara no nuclearitzades. D'aquella baixada pel riu –sense Flama real, però amb tots els cors arborats per flames que no s'han apagat– en sortiren documents fotogràfics, notes de premsa, cròniques i reportatges (alguns dels quals, per a La Vanguardia, del tortosí Josep Bayerri Raga) i un petit llibre, tota una delícia, Visió de l'Ebre català (Flix, 1983), d'Artur Bladé, que és la rememoració històrica, geogràfica i humana del seu país natal.

Quanta simbologia en la nostra terra, en la nostra gent, en el nostre esperit! La mateixa que, fa vint anys, vaig sentir, acompanyant pels camins del Maresme un altre il·lustre resistent, l'Esteve Albert, brandant per la finestra del seu cotxe una espurna de la mateixa Flama.

Ahir, pujant darrere el petit foc del Canigó per aquests pobles (Aldover, Tivenys, Xerta, Benifallet, Rasquera, Miravet, Ginestar, Benissanet i Móra), vaig recordar aquests il·lustres antecedents de la nostra memòria, aquesta Flama que ells van portar, com una esgarrinxada de dolor, sempre arrapada al cor, aquesta Flama que, en els dies primers de l'exili, van veure, malgrat tot, ben encesa com una esperança al cim de la mateixa muntanya, vora la qual vagaven derrotats.

El riu semblava més solemne que mai i, tot i que hi eren, no vaig voler veure ni algues, ni mosquits, ni assuts sense aigua, ni minicentrals hidràuliques, ni espècies invasores, ni boies de navegabilitat, ni dragats que es tornen a omplir, ni, més amunt, els dos bolets atòmics. Em tornava a situar en aquell Ebre de juliol de 1969 que vaig travessar per primer cop des d'Ascó i que espiava, entre l'arbreda, al llarg d'aquests mateixos marges que ara, com tantes vegades, he pujat. «Dolça remor de l'aigua...», com ha deixat escrit Gerard Vergés.