Jessica Lange

El 1976 només tenia nou anys però vaig quedar bojament enamorat d'una actriu de la gran pantalla. Una dona rossa i sensual (llavors tenia vint-i-cinc anys) que, vestida de blanc, jeia en el palmell gegant de la mà negra de King Kong. M'agradava el seu nom d'estrella: Jessica Lange. L'aparició de Lange a la meva vida va anar en paral·lel al flaix que vaig tenir en veure una nena de la classe que duia les meves inicials i que s'assemblava molt a l'actriu amb la seva bellesa exòtica i el seu somriure blanc. Cinc anys després, jo ja tenia catorze anys i al despertar de la primavera li vaig posar les imatges de Lange emparellant-se amb Nicholson a la cuina d'El carter sempre truca dues vegades, tot banyat amb la llum càlida del rovell d'ou. Les darreres vegades que he vist Lange a les revistes m'ha semblat que havia caigut en la temptació de la cirurgia i aquell rostre que llavors fou tan bell és avui una màscara estirada que amaga la seva biografia de sex-symbol.

Ara em retrobo amb l'ombra de la meva actriu a la mostra de les seves fotografies, Secuencias de Mexico, a Casa América de Madrid, i recorro sol la galeria d'imatges en blanc i negre. Imatges de la vida quotidiana copsades amb punts de vista originals, molts nocturns. M'adono que darrere les imatges hi ha la solitud d'una dona que ha hagut de conviure amb les cadenes de la fama. Quan surto creuo la Castellana mentre em pregunto: què se'n deu haver fet d'aquella nena de l'escola que era la viva imatge de Lange? Quan, de nit, arribo a casa, trobo la resposta.